“La justícia no existeix, l’única cosa que existeix son els jutges.”
Josep Pla i Casadevall
dimecres, 25 de novembre del 2009
dilluns, 16 de novembre del 2009
Dos gegants (als Srs. Alavedra i Prenafeta)
Penjar-se medalles és incomode i en segons quines situacions pot demostrar una intolerable mala educació, però quan fas balanç d'una trajectòria -com ho faig jo ara en aquests records-, la manera més honesta i directa d'anar al gra és reconèixer allò de què et sents orgullós sense subterfugis ni falses modèsties. (...) Si hagués de presentar un full de serveis al país, presentaria aquest: com a conseller de Governació vaig definir el model policial que finalment ha triomfat en un moment que semblava una utopia; en finançament vaig introduir el concepte de corresponsabilitat fiscal i de capacitat normativa en grans impostos com l'IRPF. He negociat traspassos importants com, per exemple, els de l'aigua, el de les universitats i el d'Adigsa. Vaig pactar els pressupostos que ens van portar a l'euro juntament amb Roca i, després, amb Joaquim Molins, que eren els nostres portaveus a Madrid. He contribuït a reforçar “la Caixa” i l'empresa familiar. També he treballat en la internacionalització de l'empresa catalana (CIDEM, COPCA) i en la captació de multinacionals. Així mateix vaig afavorir la inversió turística i vaig contribuir a la promoció de la zona de Tarragona, sobretot a través de Port Aventura.
Entre la vida i la política, p. 98
Macià Alavedra
Del meu pas per al Generalitat m'han quedat dos sentiments. El primer, en moltes coses, un regust poc agradable. Una desconfiança i un escepticisme considerables. El segon, una satisfacció per tant i tant fet. Em sembla que vaig contribuir, no diré que decisivament, però sí de manera important, a la creació de la televisió i la ràdio públiques de Catalunya. Encara, a part de TV3, Canal33 i Catalunya Ràdio, vaig treballar perquè fossin una realitat també Catalunya Música i RAC105. (...) En nom del govern, vaig negociar la compra del Palau Robert a Barcelona. Vaig desencallar, igualment, burocràticament i econòmicament, el Circuit de Catalunya, a Montmeló. Vaig ser un element -en diríem positiu- en tot el procés de fusió -que va acabar sent d'absorció- entre la Caixa de Barcelona i la de Pensions. No ho oblidaré mai.
L'ombra del poder, p. 215-216
Lluís Prenafeta
Els Srs. Alavedra i Prenafeta són dos gegants catalans.Dos gegants INJUSTAMENT privats de llibertat.
Marc Arza
http://catalunyafastforward.blogspot.com/2009/11/dos-gegants-als-srs-alavedra-i.html
Entre la vida i la política, p. 98
Macià Alavedra
Del meu pas per al Generalitat m'han quedat dos sentiments. El primer, en moltes coses, un regust poc agradable. Una desconfiança i un escepticisme considerables. El segon, una satisfacció per tant i tant fet. Em sembla que vaig contribuir, no diré que decisivament, però sí de manera important, a la creació de la televisió i la ràdio públiques de Catalunya. Encara, a part de TV3, Canal33 i Catalunya Ràdio, vaig treballar perquè fossin una realitat també Catalunya Música i RAC105. (...) En nom del govern, vaig negociar la compra del Palau Robert a Barcelona. Vaig desencallar, igualment, burocràticament i econòmicament, el Circuit de Catalunya, a Montmeló. Vaig ser un element -en diríem positiu- en tot el procés de fusió -que va acabar sent d'absorció- entre la Caixa de Barcelona i la de Pensions. No ho oblidaré mai.
L'ombra del poder, p. 215-216
Lluís Prenafeta
Els Srs. Alavedra i Prenafeta són dos gegants catalans.Dos gegants INJUSTAMENT privats de llibertat.
Marc Arza
http://catalunyafastforward.blogspot.com/2009/11/dos-gegants-als-srs-alavedra-i.html
divendres, 13 de novembre del 2009
Ràbia!
Passen els dies i encara sento la mateixa indignació que al primer dia que es va saber que el Sr. Alavedra i el Sr. Prenafeta ingressaven en presó preventiva. Escàndol, vergonya, impotència, els sentiments resten inalterats. Per què?
En primer lloc, perquè la majoria de mitjans de comunicació ha fet un paperot ben lamentable atacant frontalment la presumpció d’innocència dels encausats. Aquests senyors no han de demostrar que són innocents, perquè de moment se’ls hauria de pressuposar la innocència. Aquí és el jutge qui ha d’aportar proves per demostrar la seva culpabilitat, i jo encara no he vist cap prova fefaent que m’expliqui el perquè de l’empresonament. I dubto que n’acabi apareixent cap.
En segon lloc, la personalitat del jutge mediàtic però sobretot la naturalesa de la mateixa Audiència Nacional (espanyola) no fan pressagiar res de bo. Sobre Garzón l’il·luminat ja se n’ha dit prou coses com per no refiar-se’n. Però i de l’Audiència? Aquest tribunal d’excepció hereu del TOP no té parangó al món occidental, Spain is different, i doncs què et pensaves? Això sí, el rebre, again, pels catalans.
Cal recordar que la justícia és un pilar fonamental de l’Estat de Dret, i actua com un contrapoder de l’executiu i del legislatiu. A tot el món occidental? No! Hi ha un poble d’irreductibles hispans on el poder judicial és manipulat de tal manera que a Montesquieu no el reconeix ni la mare que el va parir. Separació de poders, després de l’espectacle grotesc del Tribunal Constitucional, màxima instància judicial, amb l’Estatut? Si fins i tot en Santiago Vidal l’altre dia demanava la dimissió de tots els seus membres, donada la patètica politització del tribunal! Justícia, sí, però qui la imparteix? I amb quina legitimitat?
I finalment, un apunt no menys important sobre les formes del show escabrós de les manilles i del furgó de la benemèrita. Algú es pensa que és innocent la detenció del conseller més emblemàtic i més estimat pel públic nacionalista de tots els governs de Pujol? Algú creu que és casual la detenció del millor i més brillant braç executor de l’agenda del president Pujol? Fent el símil, algú s’imagina en Gabriel Cisneros (ACS) o en Peces-Barba, pares de la Constitució, emmanillats, desorientats i amb una bossa d’escombraries à la Auschwitz davant les càmeres de televisió? I en Rodrigo Rato? Doncs bé, en Macià Alavedra, en tant que ponent de l’Estatut de Sau i conseller d’economia i finances, seria l’homenot equivalent a tots aquests personatges junts. I el mateix podríem dir sobre el número dos de facto d’en Pujol, el senyor Prenafeta. No m’imagino l’Alfonso Guerra engarjolat (de fet ni l’hermanísimo Juan va ser exhibit amb manilles com si fos un trofeu de caça major, com deia en Xavier Roig). El tracte que van rebre els nostres dos admirats personatges el dia del trasllat a Madrid és un escarni i un insult per a tots els que estimem el nostre país, fins i tot si fos veritat allò que se li imputa.
I és que com deia aquell, la justícia (espanyola) es un cachondeo. Llibertat JA.
Toni Casas i Molina
Barcelona
En primer lloc, perquè la majoria de mitjans de comunicació ha fet un paperot ben lamentable atacant frontalment la presumpció d’innocència dels encausats. Aquests senyors no han de demostrar que són innocents, perquè de moment se’ls hauria de pressuposar la innocència. Aquí és el jutge qui ha d’aportar proves per demostrar la seva culpabilitat, i jo encara no he vist cap prova fefaent que m’expliqui el perquè de l’empresonament. I dubto que n’acabi apareixent cap.
En segon lloc, la personalitat del jutge mediàtic però sobretot la naturalesa de la mateixa Audiència Nacional (espanyola) no fan pressagiar res de bo. Sobre Garzón l’il·luminat ja se n’ha dit prou coses com per no refiar-se’n. Però i de l’Audiència? Aquest tribunal d’excepció hereu del TOP no té parangó al món occidental, Spain is different, i doncs què et pensaves? Això sí, el rebre, again, pels catalans.
Cal recordar que la justícia és un pilar fonamental de l’Estat de Dret, i actua com un contrapoder de l’executiu i del legislatiu. A tot el món occidental? No! Hi ha un poble d’irreductibles hispans on el poder judicial és manipulat de tal manera que a Montesquieu no el reconeix ni la mare que el va parir. Separació de poders, després de l’espectacle grotesc del Tribunal Constitucional, màxima instància judicial, amb l’Estatut? Si fins i tot en Santiago Vidal l’altre dia demanava la dimissió de tots els seus membres, donada la patètica politització del tribunal! Justícia, sí, però qui la imparteix? I amb quina legitimitat?
I finalment, un apunt no menys important sobre les formes del show escabrós de les manilles i del furgó de la benemèrita. Algú es pensa que és innocent la detenció del conseller més emblemàtic i més estimat pel públic nacionalista de tots els governs de Pujol? Algú creu que és casual la detenció del millor i més brillant braç executor de l’agenda del president Pujol? Fent el símil, algú s’imagina en Gabriel Cisneros (ACS) o en Peces-Barba, pares de la Constitució, emmanillats, desorientats i amb una bossa d’escombraries à la Auschwitz davant les càmeres de televisió? I en Rodrigo Rato? Doncs bé, en Macià Alavedra, en tant que ponent de l’Estatut de Sau i conseller d’economia i finances, seria l’homenot equivalent a tots aquests personatges junts. I el mateix podríem dir sobre el número dos de facto d’en Pujol, el senyor Prenafeta. No m’imagino l’Alfonso Guerra engarjolat (de fet ni l’hermanísimo Juan va ser exhibit amb manilles com si fos un trofeu de caça major, com deia en Xavier Roig). El tracte que van rebre els nostres dos admirats personatges el dia del trasllat a Madrid és un escarni i un insult per a tots els que estimem el nostre país, fins i tot si fos veritat allò que se li imputa.
I és que com deia aquell, la justícia (espanyola) es un cachondeo. Llibertat JA.
Toni Casas i Molina
Barcelona
dijous, 12 de novembre del 2009
Salutació
Dono el meu humil suport al sr. Prenafeta i al sr. Alavedra i a les seves famílies, en el que segur que és el pitjor moment de la seva vida.
Sense saber-ne res de res, tinc el convenciment que han actuat legalment i que, per tant, són innocents. Aquesta és una força que altres no tenen i que no podran tenir mai en els seus perquè ja els han condemnat abans de ser jutjats.
Les imatges que tots sabem, no es poden oblidar i no hem d’oblidar. No tot s’hi val, sr. Garzón.
Salvador Coll i Artés
Barcelona
Sense saber-ne res de res, tinc el convenciment que han actuat legalment i que, per tant, són innocents. Aquesta és una força que altres no tenen i que no podran tenir mai en els seus perquè ja els han condemnat abans de ser jutjats.
Les imatges que tots sabem, no es poden oblidar i no hem d’oblidar. No tot s’hi val, sr. Garzón.
Salvador Coll i Artés
Barcelona
dimarts, 10 de novembre del 2009
La fi de la impunitat
Evidentment jo no puc saber la realitat ni l'abast de la presumpta culpabilitat dels imputats en el cas Pretòria, encara que sí sé que veure emmanillats i recollint bosses d'escombraries a persones que han defensat el catalanisme, molt més allà del que el deure els exigia i en circumstàncies molt difícils, em dol.
Està clar que aquesta mateixa escena ocorre cada dia, amb persones que no coneixem, i que no ha d'existir un tracte de favor cap els uns o els altres. Tanmateix, aquestes imatges em porten a la reflexió sobre el lluny que estem en la implantació d'un sistema de "qualitat total" en una cosa que ens resulta tan cara com la justícia.
Volem continuar mantenint la justícia com un poder de l'Estat?, o avancem en una proposta innovadora i la convertim en un verdader dret dels ciutadans. Un dret sobre la ineficàcia del qual, demores, errors, actuacions injustificades o desmesurades, inhibicions, filtracions mediàtiques, fogonades, etc. hàgim de ser informats, i en molts casos, rescabalats.La transparència ha d'arribar als òrgans judicials, i hauriem d’exigir una relació pública dels casos que porta cada jutge, amb els seus noms i cognoms, els seus èxits i els seus fracassos, els seus errors, les multes o apercebiments que ha rebut en la seva carrera. En definitiva, volem tenir acés a les dades de qualitat de qui ens jutja o ens imputa, de forma verificable, i volem també que, si després del procés, s'objectiva la nostra innocència o no culpabilitat, es depurin responsabilitats equivalents a la pèrdua de la dignitat, a l'embargament preventiu dels nostres béns, a l'absència de llibertat sense motiu, i a tantes i tantes actuacions que generen cicatrius personals i socials indelebles.Estic convençut de què, com ocorre en la medicina, el meu àmbit de treball, els més competents, estaran d'acord amb aquest plantejament de mèrit, i els mediocres, avui legió, no, però els liberals sempre hem cregut en la societat de mèrit, jo ho sóc, i per això soc membre adherit de la FCO.
Des d'aquí, fins i tot des de la ignorància més absoluta, el meu suport als detinguts i les seves famílies en aquests difícils moments i el meu desig de que les seves imputacions siguin immerescudes, com em diu el cor. Si fos així, espero que su plantejin com un servei més a la construcció de la consciència col.lectiva.
Ferran Garcia
Reumatòleg
Està clar que aquesta mateixa escena ocorre cada dia, amb persones que no coneixem, i que no ha d'existir un tracte de favor cap els uns o els altres. Tanmateix, aquestes imatges em porten a la reflexió sobre el lluny que estem en la implantació d'un sistema de "qualitat total" en una cosa que ens resulta tan cara com la justícia.
Volem continuar mantenint la justícia com un poder de l'Estat?, o avancem en una proposta innovadora i la convertim en un verdader dret dels ciutadans. Un dret sobre la ineficàcia del qual, demores, errors, actuacions injustificades o desmesurades, inhibicions, filtracions mediàtiques, fogonades, etc. hàgim de ser informats, i en molts casos, rescabalats.La transparència ha d'arribar als òrgans judicials, i hauriem d’exigir una relació pública dels casos que porta cada jutge, amb els seus noms i cognoms, els seus èxits i els seus fracassos, els seus errors, les multes o apercebiments que ha rebut en la seva carrera. En definitiva, volem tenir acés a les dades de qualitat de qui ens jutja o ens imputa, de forma verificable, i volem també que, si després del procés, s'objectiva la nostra innocència o no culpabilitat, es depurin responsabilitats equivalents a la pèrdua de la dignitat, a l'embargament preventiu dels nostres béns, a l'absència de llibertat sense motiu, i a tantes i tantes actuacions que generen cicatrius personals i socials indelebles.Estic convençut de què, com ocorre en la medicina, el meu àmbit de treball, els més competents, estaran d'acord amb aquest plantejament de mèrit, i els mediocres, avui legió, no, però els liberals sempre hem cregut en la societat de mèrit, jo ho sóc, i per això soc membre adherit de la FCO.
Des d'aquí, fins i tot des de la ignorància més absoluta, el meu suport als detinguts i les seves famílies en aquests difícils moments i el meu desig de que les seves imputacions siguin immerescudes, com em diu el cor. Si fos així, espero que su plantejin com un servei més a la construcció de la consciència col.lectiva.
Ferran Garcia
Reumatòleg
dilluns, 9 de novembre del 2009
La ciutat de la culpa (als Srs. Alavedra i Prenafeta)
¿Com us podeu estar així tranquils a casa vostra i en els vostres quefers sabent que cada dia, en aquella presó espanyola, hi ha dos homes tancats injustament, privats de llibertat, privats del cel i del món i del mar, i del port que trafiqueja i de la ciutat que s'aixeca, indiferent? Aquells homes, aquella obre magna de Déu en cos i ànima, vius, en totes les potencies i sentits, amb aquest mateix afany de vida que teniu vosaltres, agenollats davant d'un mur i condemnats a una pena de presó injusta sense haver estat jutjats, amb la seva llibertat morta com un conill... ells, que son tan homes com vosaltres... !potser més que vosaltres¡ I això ha passat i no hem dit res, i ha de tornar a passar no sé quantes vegades! ¿Com us podeu estar a casa vostra, i asseure-us a taula voltats de fills, i posar-vos al llit amb la dona, i atendre els vostres negocis, i que aquesta visió no se us posi al davant i no us nuï el mos de pa a la gola, i no us glaci el petó als llavis, i no us privi d'atendre a tot altra cosa que no sigui aquesta?
(Adaptació lliure d'un fragment de“La Ciutat del Perdó” de Joan Maragall)
Marc Arza
http://catalunyafastforward.blogspot.com/2009/11/la-ciutat-de-la-culpa-als-srs-alavedra.html
(Adaptació lliure d'un fragment de“La Ciutat del Perdó” de Joan Maragall)
Marc Arza
http://catalunyafastforward.blogspot.com/2009/11/la-ciutat-de-la-culpa-als-srs-alavedra.html
diumenge, 8 de novembre del 2009
Prenafeta i tu
No sóc amic personal del senyor Prenafeta, tot i que confesso que no em faria res ser-ne. Conec, en canvi, molta gent del seu redol i, a través d’aquesta via, unes quantes històries totalment fiables sobre el personatge. Conec, això sí, el que hom escriu sobre ell. Et conec també a tu, que ets el “ciudatà –aparentment- normal”. Tens massa per costum llegir en diagonal o bé pateixes el que ara se’n diu “dificultat amb la lectura comprensiva”.
Els que me n’han parlat sempre ho fan d’un Prenafeta amb una empenta difícil d’aturar, energètic. De fortes conviccions. Un home de pinyó fix al que no li ha fet mandra donar la volta al món en més d’un sentit. I justament en un temps on encara s’havia de descobrir el Low Cost, l’Inter-rail o el telèfon mòbil. Anys en què viatjar era una autèntica aventura. És un individu molt més vigoritzat que la mitjana nacional. Bastant més.
Després et veig a tu, que t’excites amb tanta facilitat davant la fogonada d’un titular. Amant de l’altermundisme encara per definir, aspirant de funcionari ja sigui a la Caixa, ja sigui en qualsevol administració que et mostri una mica la cuixa. Fill d’un patriotisme social, que encara no saps exactament el que és. Però que et permet viure molt per damunt de les teves possibilitats. Et trobes moltes coses de franc i no se t’ocorre preguntar-te qui pagarà la festa. Molt d’això que avui no té preu, no fa pas tant s’havia de pagar religiosament.
Esperes amb devoció l’arribada del cap de setmana. Unes cerveses, el partidet de futbol, mirar la tele, jeure al sofà. O anar de marxa! Llegir poc o res que no sigui referent a l’avant-matx. (A vegades penso que ets un mort en vida. M’escandalitza la quantitat de temps que en realitat inverteixes ben bé en no res). Ara que han caigut les primeres gotes, ara ha aflorat en tu l’intrèpid caçador de bolets que sembla ser tots portem a dins.
Això sí, fent el vermutillo de seguida ets part i jutge. Implacable. La vena 2.0. et fa crear un grup a Facebook a favor d’engarjolar polítics, corruptes, enaltir la democràcia i proclamar una nova cultura del bla, bla, bla. (Escolta, però t’has vist bé?). Quan t’infles com un paó intentant encolomar discursos moralitzants a un grapat d’olives farcides, a quatre bocins de formatge i al col·lega amb el qual comparteixes taula, està clar que el món espera una altra mena de redempció.
El que més enveja et produeix d’en Prenafeta no són tots els diners que li suposes. Sinó el mite. No suportes el respecte que li professen. Saps la mena de monstres amb els quals li ha tocat lidiar i el temps que fa que no s’arrossega per un sofà. En Prenafeta deixa en evidència els mediocres com tu i els combat. La seva empenta i les seves idees el converteixen avui en un veritable anti-sistema. El “ciutadà normal” com tu per força el tem i el voldria tenir sota control. Com sigui. Per això hi ha tants de zeros a l’esquerra que la hi tenen botada.
I el final serà pràcticament el de sempre. En Prenafeta tornarà a casa, fent rabiar els seus il·lusos enterradors. I el “ciutadà normal”, incapaç de destriar el gra de la palla, incapaç de qüestionar tot aquest procediment tan dubtós amb el qual l’obsequia l’actuació de la justícia a Espanya, serà aleshores el qui quedarà ben tocat. La seva suposada normalitat, vull dir.
Xavier Batalla
http://www.catalunyaoberta.cat/index.php/continguts/view/hayek/2524
Els que me n’han parlat sempre ho fan d’un Prenafeta amb una empenta difícil d’aturar, energètic. De fortes conviccions. Un home de pinyó fix al que no li ha fet mandra donar la volta al món en més d’un sentit. I justament en un temps on encara s’havia de descobrir el Low Cost, l’Inter-rail o el telèfon mòbil. Anys en què viatjar era una autèntica aventura. És un individu molt més vigoritzat que la mitjana nacional. Bastant més.
Després et veig a tu, que t’excites amb tanta facilitat davant la fogonada d’un titular. Amant de l’altermundisme encara per definir, aspirant de funcionari ja sigui a la Caixa, ja sigui en qualsevol administració que et mostri una mica la cuixa. Fill d’un patriotisme social, que encara no saps exactament el que és. Però que et permet viure molt per damunt de les teves possibilitats. Et trobes moltes coses de franc i no se t’ocorre preguntar-te qui pagarà la festa. Molt d’això que avui no té preu, no fa pas tant s’havia de pagar religiosament.
Esperes amb devoció l’arribada del cap de setmana. Unes cerveses, el partidet de futbol, mirar la tele, jeure al sofà. O anar de marxa! Llegir poc o res que no sigui referent a l’avant-matx. (A vegades penso que ets un mort en vida. M’escandalitza la quantitat de temps que en realitat inverteixes ben bé en no res). Ara que han caigut les primeres gotes, ara ha aflorat en tu l’intrèpid caçador de bolets que sembla ser tots portem a dins.
Això sí, fent el vermutillo de seguida ets part i jutge. Implacable. La vena 2.0. et fa crear un grup a Facebook a favor d’engarjolar polítics, corruptes, enaltir la democràcia i proclamar una nova cultura del bla, bla, bla. (Escolta, però t’has vist bé?). Quan t’infles com un paó intentant encolomar discursos moralitzants a un grapat d’olives farcides, a quatre bocins de formatge i al col·lega amb el qual comparteixes taula, està clar que el món espera una altra mena de redempció.
El que més enveja et produeix d’en Prenafeta no són tots els diners que li suposes. Sinó el mite. No suportes el respecte que li professen. Saps la mena de monstres amb els quals li ha tocat lidiar i el temps que fa que no s’arrossega per un sofà. En Prenafeta deixa en evidència els mediocres com tu i els combat. La seva empenta i les seves idees el converteixen avui en un veritable anti-sistema. El “ciutadà normal” com tu per força el tem i el voldria tenir sota control. Com sigui. Per això hi ha tants de zeros a l’esquerra que la hi tenen botada.
I el final serà pràcticament el de sempre. En Prenafeta tornarà a casa, fent rabiar els seus il·lusos enterradors. I el “ciutadà normal”, incapaç de destriar el gra de la palla, incapaç de qüestionar tot aquest procediment tan dubtós amb el qual l’obsequia l’actuació de la justícia a Espanya, serà aleshores el qui quedarà ben tocat. La seva suposada normalitat, vull dir.
Xavier Batalla
http://www.catalunyaoberta.cat/index.php/continguts/view/hayek/2524
Carta a l’amic Marc Prenafeta
Conta la llegenda que el primer dia que el President Pujol va entrar per la porta de Palau anava amb el teu pare i li va dir: “Lluís, la Generalitat som tu i jo”. Reconstruir un país sotmès es feina de molts i governar-lo, privilegi d’uns pocs. Però aquest privilegi comporta unes servituds difícils de suportar: odis, envejes, traïcions, soledat, i sobretot injustícies de tota mena. Ton pare va viure i va col·laborar amb els millors anys del pujolisme.
El què li ha tocat ara viure és la creu de la moneda. Espanya no perdona i sap com i quan tallar caps. Els espanyols tenen l’exèrcit, la justícia, el fisc i una majoria de població. Els Catalans som minoria a Catalunya, no tenim exèrcit, ni justícia pròpia, ni fisc. Però ara ens han sorprès amb una novetat! I és que, a més, els espanyols tenen un tribunal de justícia, l’Audiència Nacional i unes lleis que els hi permeten fer el què han fet: convertir un cobrament de comissions en un delicte d’alta traïció. Al teu pare i al Macià els han inculpat d’un delicte de “asociación ilícita”, es a dir ”Poner en peligro la vigencia de la constitución Nacional” (consulta “associación ilicita” per internet i fliparàs!). Ni el teu pare ni en Macià estarien suportant ara una prova indigne si fossin espanyols. Ni el teu pare ni en Macià haurien estat sotmesos a un tracte vexatori en públic si no haguessin estat homes d’en Pujol. Ni el teu pare ni en Macià estarien a Madrid tancats a la presó si les enquestes no ens fossin tan favorables i obrissin el pas a un govern (i potser a un front) nacionalista.
Amb l’engarjolament del teu pare i d’en Macià, no estem davant d’un problema ètic. Estem davant d’un maltractament polític i d’un abús de poder. La teva reacció m’ha colpit. Serenitat, fermesa i cap fred. En Vila va dir que era l’hora de Maquiavel. I té raó. Ara us toca actuar per acabar amb el suplici del tancament i defensar l’honor.
I a la resta de catalans, ens toca prendre bona nota i actuar en conseqüència. Poca broma amb els espanyols. ERC no pot tornar a cometre el mateix error. CiU ha de guanyar i construir trinxeres perquè aniran a per nosaltres. No hi ha sociovergència possible. El pitjor que ens pot passar és deixar que els Espanyols manin a Catalunya. La única condemna, fer tractes amb els sociates.
Dic que el cobrament de comissions no es un problema ètic. Hi han matisos, segur. Però el problema ètic és que un banquer cobri 20 M d’euros l’any, que els futbolistes només paguin el 24% de renda (I la resta de mortals un 48%), que el banc d’Espanya es renti les mans de la situació de quiebra tècnica dels bancs i caixes, que s’hagin construït habitatges per als propers deu anys, que els xinos estiguin acabant amb l’industria a Europa (de què viurem????), que els ajuntaments requalifiquin terrenys, adjudiquin obres a constructores amigues i ho financiïn amb les caixes d’estalvis creades i dominades pels partits polítics en el poder (o sigui CiU no, o molt poquet), que la dona de l’actual president de la generalitat ocupi un fotimer de càrrecs públics remunerats (les dietes també son remuneracions…)
Senyor Garzón, se li ha girat feina. Però si us plau comenci per dalt. “Con un par de cojones”. Que l’estat Espanyol se’ls hi n’anirà a la merda per culpa de tots els cràpules que se n’estan aprofitant, i no per quatre idealistes que somniem passats i vivim dels records.
Ànims, Marc!
Una forta abraçada,
Vicenç Pedret
El Matí Digital
http://www.elmati.cat/articles/noticia.php?id=759
El què li ha tocat ara viure és la creu de la moneda. Espanya no perdona i sap com i quan tallar caps. Els espanyols tenen l’exèrcit, la justícia, el fisc i una majoria de població. Els Catalans som minoria a Catalunya, no tenim exèrcit, ni justícia pròpia, ni fisc. Però ara ens han sorprès amb una novetat! I és que, a més, els espanyols tenen un tribunal de justícia, l’Audiència Nacional i unes lleis que els hi permeten fer el què han fet: convertir un cobrament de comissions en un delicte d’alta traïció. Al teu pare i al Macià els han inculpat d’un delicte de “asociación ilícita”, es a dir ”Poner en peligro la vigencia de la constitución Nacional” (consulta “associación ilicita” per internet i fliparàs!). Ni el teu pare ni en Macià estarien suportant ara una prova indigne si fossin espanyols. Ni el teu pare ni en Macià haurien estat sotmesos a un tracte vexatori en públic si no haguessin estat homes d’en Pujol. Ni el teu pare ni en Macià estarien a Madrid tancats a la presó si les enquestes no ens fossin tan favorables i obrissin el pas a un govern (i potser a un front) nacionalista.
Amb l’engarjolament del teu pare i d’en Macià, no estem davant d’un problema ètic. Estem davant d’un maltractament polític i d’un abús de poder. La teva reacció m’ha colpit. Serenitat, fermesa i cap fred. En Vila va dir que era l’hora de Maquiavel. I té raó. Ara us toca actuar per acabar amb el suplici del tancament i defensar l’honor.
I a la resta de catalans, ens toca prendre bona nota i actuar en conseqüència. Poca broma amb els espanyols. ERC no pot tornar a cometre el mateix error. CiU ha de guanyar i construir trinxeres perquè aniran a per nosaltres. No hi ha sociovergència possible. El pitjor que ens pot passar és deixar que els Espanyols manin a Catalunya. La única condemna, fer tractes amb els sociates.
Dic que el cobrament de comissions no es un problema ètic. Hi han matisos, segur. Però el problema ètic és que un banquer cobri 20 M d’euros l’any, que els futbolistes només paguin el 24% de renda (I la resta de mortals un 48%), que el banc d’Espanya es renti les mans de la situació de quiebra tècnica dels bancs i caixes, que s’hagin construït habitatges per als propers deu anys, que els xinos estiguin acabant amb l’industria a Europa (de què viurem????), que els ajuntaments requalifiquin terrenys, adjudiquin obres a constructores amigues i ho financiïn amb les caixes d’estalvis creades i dominades pels partits polítics en el poder (o sigui CiU no, o molt poquet), que la dona de l’actual president de la generalitat ocupi un fotimer de càrrecs públics remunerats (les dietes també son remuneracions…)
Senyor Garzón, se li ha girat feina. Però si us plau comenci per dalt. “Con un par de cojones”. Que l’estat Espanyol se’ls hi n’anirà a la merda per culpa de tots els cràpules que se n’estan aprofitant, i no per quatre idealistes que somniem passats i vivim dels records.
Ànims, Marc!
Una forta abraçada,
Vicenç Pedret
El Matí Digital
http://www.elmati.cat/articles/noticia.php?id=759
dissabte, 7 de novembre del 2009
Suport
"Us dono el meu suport davant les vexacions a que us van sotmetre les forces d'ocupació, que van actuar sense cap respecte per les persones i per l'autonomia de Catalunya, espero que aviat sigueu lliures."
Jaume Sans Comardon
Jaume Sans Comardon
divendres, 6 de novembre del 2009
Prenafeta, Alavedra, Ségolène
L’expresident de la República Francesa Jacques Chirac és a punt de comparèixer davant els tribunals per assumptes relacionats amb la malversació de cabals públics. L’excandidata socialista a l’Elisi -i, per tant, acarnissada rival de l’UMP de l’imputat-, Ségolène Royal, preguntada per la qüestió, ha manifestat que Chirac tindrà les seves coses però ha fet molt pel país i caldria deixar-lo tranquil. Una resposta exacta que es correspon a allò que en diem grandesa; una cosa que nosaltres hem demostrat no tenir. I així hem tractat a Macià Alavedra i Lluís Prenafeta.
Perquè digueu-me: qui pot negar la magnitud d’aquests dos personatges?. És massa fàcil fer el símil futbolístic, però és que s’escau. I és que no em puc treure del cap -com s’explica, i no precisament des d’un punt de vista de complicitat, en alguns llibres d’escriptors de tarannà espanyol-, ja no el dribling típic de Messi, sinó la ‘cua de vaca’ tipificada de Romário a Alkorta, quan recordo que Lluís Prenafeta va aconseguir que el president Pujol i el president Bush (el que no tenia la W., però pel cas és igual) es veiessin cara a cara. Un estat contra l’altre que vol ser-ho, i deixant amb un pam de nas a qui vol impedir la segona circumstància, i que tenia cara d’ambaixador espanyol de l’època. Més difícil ho va tenir amb Joan Pau II, però el resultat, encara que més justet, també va ser bo: a desgrat de no poder utilitzar la bandera catalana, també va aconseguir que el President Pujol no hagués de lluir l’espanyola. Cosa que, per cert, no tocava. N’Alavedra potser ho tenia més difícil per destacar... Però la seva feina menys espectacular també va ser enormement efectiva pel país des de les conselleries de Governació, Indústria i Energia, i Economia i Finances. Brillantor en tots els papers de l’auca política catalana.
Però, a més, he d’aclarir que estic ben convençut de la innocència de Lluís Prenafeta i també de la de Macià Alavedra dels càrrecs que se’ls imputen. Al cap i a la fi, qui els acusa? Un jutge -i quin jutge!- del nostre (vaja!, no: seu, espanyol) insuficient sistema judicial, que se l’ha hagut d’embeinar manta vegades -veiem, per exemple, el ridícul internacional que va fer l’any 1992 en voler detenir independentistes catalans només pel fet de ser-ho. Sense que haguessin comés cap delicte que la seva opinió- i al qual ja se li ha discutit la interlocutòria pel que fa aquest cas.
Ara, dit tot això, anem al centre de la qüestió. Anem al límit. Partim de la hipotètica base de que la trama de negocis de l’anomenada ‘Operació Pretòria’ és absolutament delictiva. Com, per cert, es fa en la majoria de notícies i comentaris referits al tema, en la majoria dels mitjans: algú s’ha fixat que, quan ja s’ha predisposat al receptor en contra, gairebé al final del missatge és on es recorda el tema de la presumpció d’innocència? Analitzeu el què s’ha escrit! Però seguim burxant. Per què hem hagut de llegir que els imputats van dormir a terra amb matalassos, que la primera nit van menjar un entrepà de pernil amb un got d’aigua, o ja coneixem tots les dimensions de les seves cel·les a Soto del Real?. Ben fàcil: aquestes són informacions irrellevants però intencionadament efectives perquè hom sap que el que agraeix el gruix de l’opinió pública no és que es condemni per corrupció sinó que es condemni per riquesa. I així, per exemple, encara no s’ha acabat de difondre la notícia, ja tenim uns quants colomencs dient-li ‘xoriço’ al seu alcalde enduts pel populisme i sense haver fet la més mínima reflexió -No cal dir, a més, que Bartomeu Muñoz no pot tenir el mateix historial que les dues persones abans esmentades, ni que sigui per edat, però que mereix la mateixa presumpció d’innocència. A banda que em fa l’efecte que els seus plans per Santa Coloma eren excel·lents-. I és que el pecat no és ser corrupte; és ser ric. Enveja, al cap i a la fi.
Encara més. D’entre tots els que critiquen, qui no ha cobrat alguna vegada en negre?. Qui no fa, si pot, trampes a Hisenda?. Diran que no es pot comparar les quantitats en joc. Però no estem parlant de quantitat; parlem de qualitat. I en aquest pla, el greuge és idèntic.
En definitiva: es diu que la suposada corrupció causa desafecció amb la política. No ens hauríem de plantejar que en realitat, i generalitzant, no preocupa la hipotètica corrupció sinó el fet de no poder-ne haver estat partícip... Com una via per a ser ric? Jo ho tinc clar.
Pau Valero i Riera
http://blogs.e-noticies.com/pau-valero/prenafeta_alavedra_segolene.html
Perquè digueu-me: qui pot negar la magnitud d’aquests dos personatges?. És massa fàcil fer el símil futbolístic, però és que s’escau. I és que no em puc treure del cap -com s’explica, i no precisament des d’un punt de vista de complicitat, en alguns llibres d’escriptors de tarannà espanyol-, ja no el dribling típic de Messi, sinó la ‘cua de vaca’ tipificada de Romário a Alkorta, quan recordo que Lluís Prenafeta va aconseguir que el president Pujol i el president Bush (el que no tenia la W., però pel cas és igual) es veiessin cara a cara. Un estat contra l’altre que vol ser-ho, i deixant amb un pam de nas a qui vol impedir la segona circumstància, i que tenia cara d’ambaixador espanyol de l’època. Més difícil ho va tenir amb Joan Pau II, però el resultat, encara que més justet, també va ser bo: a desgrat de no poder utilitzar la bandera catalana, també va aconseguir que el President Pujol no hagués de lluir l’espanyola. Cosa que, per cert, no tocava. N’Alavedra potser ho tenia més difícil per destacar... Però la seva feina menys espectacular també va ser enormement efectiva pel país des de les conselleries de Governació, Indústria i Energia, i Economia i Finances. Brillantor en tots els papers de l’auca política catalana.
Però, a més, he d’aclarir que estic ben convençut de la innocència de Lluís Prenafeta i també de la de Macià Alavedra dels càrrecs que se’ls imputen. Al cap i a la fi, qui els acusa? Un jutge -i quin jutge!- del nostre (vaja!, no: seu, espanyol) insuficient sistema judicial, que se l’ha hagut d’embeinar manta vegades -veiem, per exemple, el ridícul internacional que va fer l’any 1992 en voler detenir independentistes catalans només pel fet de ser-ho. Sense que haguessin comés cap delicte que la seva opinió- i al qual ja se li ha discutit la interlocutòria pel que fa aquest cas.
Ara, dit tot això, anem al centre de la qüestió. Anem al límit. Partim de la hipotètica base de que la trama de negocis de l’anomenada ‘Operació Pretòria’ és absolutament delictiva. Com, per cert, es fa en la majoria de notícies i comentaris referits al tema, en la majoria dels mitjans: algú s’ha fixat que, quan ja s’ha predisposat al receptor en contra, gairebé al final del missatge és on es recorda el tema de la presumpció d’innocència? Analitzeu el què s’ha escrit! Però seguim burxant. Per què hem hagut de llegir que els imputats van dormir a terra amb matalassos, que la primera nit van menjar un entrepà de pernil amb un got d’aigua, o ja coneixem tots les dimensions de les seves cel·les a Soto del Real?. Ben fàcil: aquestes són informacions irrellevants però intencionadament efectives perquè hom sap que el que agraeix el gruix de l’opinió pública no és que es condemni per corrupció sinó que es condemni per riquesa. I així, per exemple, encara no s’ha acabat de difondre la notícia, ja tenim uns quants colomencs dient-li ‘xoriço’ al seu alcalde enduts pel populisme i sense haver fet la més mínima reflexió -No cal dir, a més, que Bartomeu Muñoz no pot tenir el mateix historial que les dues persones abans esmentades, ni que sigui per edat, però que mereix la mateixa presumpció d’innocència. A banda que em fa l’efecte que els seus plans per Santa Coloma eren excel·lents-. I és que el pecat no és ser corrupte; és ser ric. Enveja, al cap i a la fi.
Encara més. D’entre tots els que critiquen, qui no ha cobrat alguna vegada en negre?. Qui no fa, si pot, trampes a Hisenda?. Diran que no es pot comparar les quantitats en joc. Però no estem parlant de quantitat; parlem de qualitat. I en aquest pla, el greuge és idèntic.
En definitiva: es diu que la suposada corrupció causa desafecció amb la política. No ens hauríem de plantejar que en realitat, i generalitzant, no preocupa la hipotètica corrupció sinó el fet de no poder-ne haver estat partícip... Com una via per a ser ric? Jo ho tinc clar.
Pau Valero i Riera
http://blogs.e-noticies.com/pau-valero/prenafeta_alavedra_segolene.html
DESERT D’AMICS, DE BÉNS E DE SENYOR
És el primer vers d’un dels poemes més grans de la literatura, del cavaller Jordi de Sant Jordi (s.XV).
Vaig recitant aquests versos una vegada i una altra aquests dies pensant amb els meus amics Lluís Prenafeta i Macià Alavedra a qui demano que en cap moment de la seva existència suspenguin ni que sigui un segon l’afecte i consideració que m’han demostrat. Jo procuraré fer-me’n mereixedora.
No cal tenir diners per estar proper a en Lluís i en Macià (jo no en tinc) ni venir de cap família especial (que tampoc és el cas) no és necessari circumscriure’s en l’àmbit dels negocis (sóc una treballadora a sou); la proximitat, l’empatia envers aquests dos grans personatges va lligada més a qüestions humanistes com a disciplina general, i de catalanisme i llibertat més concretament. Però el cas és que els estimo. Sense en Prenafeta avui no tindríem TV3 ni Catalunya Ràdio, sense en Macià no existiria Port Aventura. Això és un exemple només, però són coses reals, palpables, útils, que han contribuït decisivament a que Catalunya hagi progressat com ho ha fet en els darrers 25 anys. Algú creu que això s’hagués fet sense el concurs d’inversors d’aquí i de fora? Algú posa en dubte que per anar a buscar diners cal tenir habilitat i un pla de negoci convincent i competitiu?
Per a tots aquells que estarien joiosos de veure’ns en un parc temàtic amb barretina i tocant la tenora com una resta folklòrica que ha sobreviscut en l’España moderna de “la roja”, els objectius assolits per aquests dos senyors són letals.
El que representen és un míssil contra aquesta estupidesa de l’España plural, que només té de plural el convertir els territoris històrics en altres Españas, Españas de segona, perifèriques, peripatètiques, perilloses, que no són perínclites com l’España que mana els destins de les seves colònies des de Madrid.
Continua el vers del cavaller Sant Jordi me trob del tot en mal poder sotmès/ no vei algú que de mi s’haja cura.I jo voldria fer-vos arribar que sí, que a Catalunya estem indignats pel tracte absolutament humiliant i vexatori al que heu estat sotmesos, que només un país sotmès i acabat permet aquestes coses i vosaltres, amb totes les iniciatives que heu dut a terme des que esteu al món privat ja fa molts anys, justament ens heu transmès això convidant pensadors, economistes, filòsofs, escriptors de tota ideologia i origen, heu creat un espai de debat on mostrar-nos que només el coneixement, la voluntat i l’esperit crític fa grans els homes i fa possibles els seus somnis.
Crec fermament en vosaltres perquè us conec, perquè no hi ha cap sentència que provi res, perquè llegit i consultat amb experts l’aute en què se us acusa, confós i contradictori, no hi ha motiu que justifiqui la ignomínia a la que heu estat sotmesos ni tampoc la presó. I som molts que creiem això, que ens sentim descoratjats per vosaltres, però abatuts també per la poca qualitat democràtica en la que vivim que permet que us tractin com a terroristes.
Acabo amb el gran poeta: fortuna vei que ha mostrat son poder/ sus me volent que en tal punt vengut sia/ però no em cur pus hai fet mon deber/ ab tots los bons qui em son en companyia.
Dels governs de Jordi Pujol (amb llums i ombres) només se’n pot concloure que amb alguns “homenots” com vosaltres Lluís i Macià, vau tornar la dignitat a persones que ni tan sols sabien que l’havien perduda. I això és la Catalunya moderna.
Natàlia Molero
http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2009/11/desert_d_rsquo_amics_de_bEns_e_de_senyor_43853.php
Vaig recitant aquests versos una vegada i una altra aquests dies pensant amb els meus amics Lluís Prenafeta i Macià Alavedra a qui demano que en cap moment de la seva existència suspenguin ni que sigui un segon l’afecte i consideració que m’han demostrat. Jo procuraré fer-me’n mereixedora.
No cal tenir diners per estar proper a en Lluís i en Macià (jo no en tinc) ni venir de cap família especial (que tampoc és el cas) no és necessari circumscriure’s en l’àmbit dels negocis (sóc una treballadora a sou); la proximitat, l’empatia envers aquests dos grans personatges va lligada més a qüestions humanistes com a disciplina general, i de catalanisme i llibertat més concretament. Però el cas és que els estimo. Sense en Prenafeta avui no tindríem TV3 ni Catalunya Ràdio, sense en Macià no existiria Port Aventura. Això és un exemple només, però són coses reals, palpables, útils, que han contribuït decisivament a que Catalunya hagi progressat com ho ha fet en els darrers 25 anys. Algú creu que això s’hagués fet sense el concurs d’inversors d’aquí i de fora? Algú posa en dubte que per anar a buscar diners cal tenir habilitat i un pla de negoci convincent i competitiu?
Per a tots aquells que estarien joiosos de veure’ns en un parc temàtic amb barretina i tocant la tenora com una resta folklòrica que ha sobreviscut en l’España moderna de “la roja”, els objectius assolits per aquests dos senyors són letals.
El que representen és un míssil contra aquesta estupidesa de l’España plural, que només té de plural el convertir els territoris històrics en altres Españas, Españas de segona, perifèriques, peripatètiques, perilloses, que no són perínclites com l’España que mana els destins de les seves colònies des de Madrid.
Continua el vers del cavaller Sant Jordi me trob del tot en mal poder sotmès/ no vei algú que de mi s’haja cura.I jo voldria fer-vos arribar que sí, que a Catalunya estem indignats pel tracte absolutament humiliant i vexatori al que heu estat sotmesos, que només un país sotmès i acabat permet aquestes coses i vosaltres, amb totes les iniciatives que heu dut a terme des que esteu al món privat ja fa molts anys, justament ens heu transmès això convidant pensadors, economistes, filòsofs, escriptors de tota ideologia i origen, heu creat un espai de debat on mostrar-nos que només el coneixement, la voluntat i l’esperit crític fa grans els homes i fa possibles els seus somnis.
Crec fermament en vosaltres perquè us conec, perquè no hi ha cap sentència que provi res, perquè llegit i consultat amb experts l’aute en què se us acusa, confós i contradictori, no hi ha motiu que justifiqui la ignomínia a la que heu estat sotmesos ni tampoc la presó. I som molts que creiem això, que ens sentim descoratjats per vosaltres, però abatuts també per la poca qualitat democràtica en la que vivim que permet que us tractin com a terroristes.
Acabo amb el gran poeta: fortuna vei que ha mostrat son poder/ sus me volent que en tal punt vengut sia/ però no em cur pus hai fet mon deber/ ab tots los bons qui em son en companyia.
Dels governs de Jordi Pujol (amb llums i ombres) només se’n pot concloure que amb alguns “homenots” com vosaltres Lluís i Macià, vau tornar la dignitat a persones que ni tan sols sabien que l’havien perduda. I això és la Catalunya moderna.
Natàlia Molero
http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2009/11/desert_d_rsquo_amics_de_bEns_e_de_senyor_43853.php
dijous, 5 de novembre del 2009
No se`n sortiran perquè tenim raó
Malgrat la ceguera existent en molts dels nostres mitjans, com de molta gent en aquest país, que es creu tot el que diuen els representants de l`Espanya criminal, bàrbara, vil,lladre i anihiladora, tal i com ha vingut sent els passats 300 anys, avui assistim a una immensa operació contra la nostre nació. Parts d`aquesta operació s`amaguen sota conceptes de corrupció política, la qual cosa li dona una lluentor que ens fa passar bou per bèstia grossa. D`altres són més directes, i apunten cap a on ens poden fer més mal.( llengua, cultura)
Ja sabem que democràcia i Espanya és un oximoron, com justícia i Espanya també ho és. És un poder absolut, d’un vilesa atroç, d`una misèria moral immensa que ha fet de la força, la violència, i la sang la seva dèria evangelitzadora.
El representant d`aquesta bèstia ha detingut o pot ser millor segrestat en Macià i en Lluís, presumptes culpables de cobrar comissions per aconseguir tractes de favor. El grau d`acarnissament mostrat per la bèstia ha estat impressionant. El que no fan fet amb els criminals dels GAL, ni amb en Mariano Rubio, Mario Conde,, General Galindo etc.... els hi ha fet a ells. Perquè? Els atacs contra la nació des del centre de la bèstia són brutals. Volen destruir-nos com a nació. Que cadascú tregui les seves conclusions, si el vel hispanocèntric els hi deixa veure el sol. Es parla de la corrupció, i no es veu el que ja darrere. Sempre aquesta por de poble colonitzat,menystingut i menyspreat, la mateixa por d`aquells que quan ens boicotegen, van corrent a finançar la roja i les seves bestialitats.
És una persecucuió contra dos homes que representen, el millor que s`ha fet en aquests anys per anar fent país, como TV3. I això no els hi perdonen. No els hi perdonen ser i formar parts d`aquells que van decidir lluitar per no ser una reserva india, per poder ser una nació lliure.
Hem de ser conscients que la bèstia se sent feble davant el ressorgiment de la consciència nacional, i no tenint les armes del passat, comença a usar tot el que té al seu abast. Ha començat amb la justícia, però falten els nous pentinats fiscals. i tantes altres malvestats que s`estan tramant, i que ben segur que vindran.
Serem dignes dels nostres avantpassats, serem dignes dels nostres fills, serem dignes de nosaltres mateixos, per dir no d`una vegada, i alçar-nos com a ciutadans lliures d’una nació lliure?
Lluís Tarres
Ja sabem que democràcia i Espanya és un oximoron, com justícia i Espanya també ho és. És un poder absolut, d’un vilesa atroç, d`una misèria moral immensa que ha fet de la força, la violència, i la sang la seva dèria evangelitzadora.
El representant d`aquesta bèstia ha detingut o pot ser millor segrestat en Macià i en Lluís, presumptes culpables de cobrar comissions per aconseguir tractes de favor. El grau d`acarnissament mostrat per la bèstia ha estat impressionant. El que no fan fet amb els criminals dels GAL, ni amb en Mariano Rubio, Mario Conde,, General Galindo etc.... els hi ha fet a ells. Perquè? Els atacs contra la nació des del centre de la bèstia són brutals. Volen destruir-nos com a nació. Que cadascú tregui les seves conclusions, si el vel hispanocèntric els hi deixa veure el sol. Es parla de la corrupció, i no es veu el que ja darrere. Sempre aquesta por de poble colonitzat,menystingut i menyspreat, la mateixa por d`aquells que quan ens boicotegen, van corrent a finançar la roja i les seves bestialitats.
És una persecucuió contra dos homes que representen, el millor que s`ha fet en aquests anys per anar fent país, como TV3. I això no els hi perdonen. No els hi perdonen ser i formar parts d`aquells que van decidir lluitar per no ser una reserva india, per poder ser una nació lliure.
Hem de ser conscients que la bèstia se sent feble davant el ressorgiment de la consciència nacional, i no tenint les armes del passat, comença a usar tot el que té al seu abast. Ha començat amb la justícia, però falten els nous pentinats fiscals. i tantes altres malvestats que s`estan tramant, i que ben segur que vindran.
Serem dignes dels nostres avantpassats, serem dignes dels nostres fills, serem dignes de nosaltres mateixos, per dir no d`una vegada, i alçar-nos com a ciutadans lliures d’una nació lliure?
Lluís Tarres
La vostra abominable manca de talent (Carta al Directe.cat)
Ha sigut una setmana horripilant. Trobar-me lluny de Barcelona no m’ha estalviat ni una gota de dolor per la infàmia que pateixen el Lluís i el Macià. Ja no és la presó, només, ni la sòrdida cultura de comissaria que tenen els espanyols, és la utilització política, vomitivament hipòcrita i immoral, que s’està fent del cas a Catalunya. Sembla que totes les rates de les clavegueres de Barcelona s’hagin posat d’acord per sortir alhora. L’alè podrit de Robespierre que m’arriba fins aquí és profundament desmoralitzant. Fa tres dies que no tinc ni esma per sortir. París em sembla trist. Ni tan sols l’illa de Sant Louis, tan bonica i tan graciosa, que destil·la amb tan bon gust les millors virtuts d’aquest país, no em distreu de cap manera. Les coses boniques em fan venir ganes de plorar. La ràbia no em deixa dormir. M’ha sortit un hemorroide, i li he posat Garzón. Estic disposat a patir una hemorroide per culpa d’un jutge espanyol però no estic disposat a patir-la per cap polític ni cap periodista català. Avui havia aconseguit tenir una tarda serena però quan he arribat a casa m’he trobat al correu aquest article del Directe.cat: http://www.directe.cat/punt-de-mira/ensabonant-prenafeta-17335#comentaris. Com se sol fer amb la gasòfia, el diari l’ha publicat sense signar. No sé qui és el consumidor de polles socialista que l’ha escrit i més igual, tampoc no penso comentar l’article: els fills de puta ja es retraten tots solets. Només diré dues coses. Fa uns mesos la directora del Directe.cat em va demanar si podia reproduir de franc els meus articles i, amb molt de gust, li vaig donar permís. A partir d’ara cada article que publiqueu meu, senyors del Directe, el consideraré robat. També demano que retireu els que ja heu publicat com abans millor, no vull tenir res a veure amb un diari que publica aquesta porqueria. No us enganyeu, i això va per tots els purificadors: el patiment del Lluís i el Macià només taparà durant un temps la vostra abominable manca d’idees, de coratge i de talent. Espero el dia que trobareu la Justícia, tots aquests que avui n’esteu tan assedegats.
Enric Vila
http://enricvila.wordpress.com/2009/11/01/carta-al-directe-cat/
Enric Vila
http://enricvila.wordpress.com/2009/11/01/carta-al-directe-cat/
dimecres, 4 de novembre del 2009
Baltazar Garzón
Què és fer un pet com una mongeta? Doncs és evident, estimada família; significa que, havent menjat molta llegum, quan tu ho decideixes (encara que sembli mentida), irromps fètidament i escampes tota la merda que puguis arribar a generar des del port de mercaderies del teu cos, és a dir, que de manera anal acabis aplicant-te una lavativa indirecta, però provocada a consciència. Baltazar Garzón és això: un rot abrupte, un alè pestilent. I tota aquesta deriva escatològica s’amaneix amb l’afany, ja no de protagonisme, que també, sinó amb les ganes que tothom balli el teu moviment de malucs: ets la cheerleader del poder judicial espanyol.
Que tanquis corruptes socialistes, tant m’és. Però que engarjolis preventivament i facis passar un linxament mediàtic a dues persones que tenen una edat avançada, no ho trobo gros, no, m’indigna. Perquè en un Estat, com l’espanyol, en què no hi ha l’imperi de la llei sinó tothom, a l’adreçar-se a la justícia, sempre pregunta: quina llei impera aquí?, és un paradís idíl·lic perquè no es pugui concebre mai la presumpció d’innocència. Desconec si en Macià Alavedra i en Lluís Prenafeta han posat mà a la caixa i hagin pogut cometre alguna irregularitat. De nou, ho desconec. Ara bé, si s’han passat de la ratlla, entendré que se’ls hi imputi uns fets delictius. Això no obstant, em treu de polleguera que en siguis conscient de la “medievalització” del poder judicial. M’explico. Has tirat de veta perquè si haguessis aplicat els protocols de detenció no hauríem vist homes amb cabells blancs sortint d’un furgó mig estabornits –perquè per rebre audiència, encara s’ha d’anar a Madrid (una altra prova de la submissió nacional que ens obsequien els espanyols)– i que siguin ells qui agafin les seves pertinences com aquell que porta un plat i una cullera i se’n va a omplir-lo, fent cua. T’encanta que les acusacions siguin ja imputacions abans d’hora. No cous carn d’olla, animes a treure la pell als xais perquè, en públic, tothom participi del linxament: en faci carnassa.
Perquè la injustícia és una mare suficientment estèril: sempre produeix fills dignes d’ella. Perquè una injustícia a l’individu és una amenaça feta a tota la societat. Perquè l’obra mestre de la injustícia és semblar just sense ser-ho. Perquè, com deia Václav Havel, la primera petita mentida que es diu en nom de la Veritat, la primera petita injustícia que es comet en nom de la Justícia, la primera minúscula immoralitat en nom de la Moral, sempre significaran el segur camí del fi.
Maiol Sanaüja
www.maiol.cat
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/149459
Que tanquis corruptes socialistes, tant m’és. Però que engarjolis preventivament i facis passar un linxament mediàtic a dues persones que tenen una edat avançada, no ho trobo gros, no, m’indigna. Perquè en un Estat, com l’espanyol, en què no hi ha l’imperi de la llei sinó tothom, a l’adreçar-se a la justícia, sempre pregunta: quina llei impera aquí?, és un paradís idíl·lic perquè no es pugui concebre mai la presumpció d’innocència. Desconec si en Macià Alavedra i en Lluís Prenafeta han posat mà a la caixa i hagin pogut cometre alguna irregularitat. De nou, ho desconec. Ara bé, si s’han passat de la ratlla, entendré que se’ls hi imputi uns fets delictius. Això no obstant, em treu de polleguera que en siguis conscient de la “medievalització” del poder judicial. M’explico. Has tirat de veta perquè si haguessis aplicat els protocols de detenció no hauríem vist homes amb cabells blancs sortint d’un furgó mig estabornits –perquè per rebre audiència, encara s’ha d’anar a Madrid (una altra prova de la submissió nacional que ens obsequien els espanyols)– i que siguin ells qui agafin les seves pertinences com aquell que porta un plat i una cullera i se’n va a omplir-lo, fent cua. T’encanta que les acusacions siguin ja imputacions abans d’hora. No cous carn d’olla, animes a treure la pell als xais perquè, en públic, tothom participi del linxament: en faci carnassa.
Perquè la injustícia és una mare suficientment estèril: sempre produeix fills dignes d’ella. Perquè una injustícia a l’individu és una amenaça feta a tota la societat. Perquè l’obra mestre de la injustícia és semblar just sense ser-ho. Perquè, com deia Václav Havel, la primera petita mentida que es diu en nom de la Veritat, la primera petita injustícia que es comet en nom de la Justícia, la primera minúscula immoralitat en nom de la Moral, sempre significaran el segur camí del fi.
Maiol Sanaüja
www.maiol.cat
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/149459
Empresonar Pujol
L’acarnissament al que han estat sotmesos Lluís Prenafeta i Macià Alavedra per part de la premsa d’aquest país només s’entén pel desig ocult que encara mantenen alguns d’empresonar Jordi Pujol. Gallegen com mai els antifranquistes professionals que encara no han perdonat que algú com Pujol els guanyés les primeres eleccions l’any 80, gaudint de la incomprensible col•laboració de quatre tronats que des de l’independentisme semblen no comprendre com devia costar construir un país després de la llarga nit del franquisme. Uns i altres gaudeixen com folls veient els estrets col•laboradors de Pujol, engarjolats pel jutge Garzón.
En el segon volum de memòries, el President explica amb dolor el cas Banca Catalana. Llavors una operació ben orquestrada política i mediàticament va intentar portar-lo a la presó. Molts dels qui l’impulsaren i la gaudiren devien oblidar el fet que abans que tinguessin edat per prendre’s el primer cubata a Bocaccio, Pujol ja havia estat a la presó per catalanista.
Si sota el títol de temps de construir Pujol parla d’un temps d’il•lusió, de decisió, d’encerts i d’errors, d’un temps d’idees i de passió, molts han omplert els seus dies d’un temps d’inanició, d’incultura, d’un temps de baixa estofa i de consigna buida. Que dur no ser capaç, amb tota la superioritat moral que arrossegaven, de fer res semblant!
I que dur que els vells ressentiments aflorin. Que el fracàs els corqui la passió i el desig de construir. I per això la foto humiliant a portada del seu Secretari General de Presidència. Per això repetir una vegada i una altra la imatge de l’antic conseller emmanillat. Per això, arribar a insinuar, com qui no vol la cosa, que el següent detingut hauria de ser el mateix President, pel que podia saber, pel que podia estar amagant. Perquè darrera de tot plegat hi respira l’etern desig d’empresonar Pujol.
Joan Safont
http://joansafont.blogspot.com/2009/11/empresonar-pujol.html
En el segon volum de memòries, el President explica amb dolor el cas Banca Catalana. Llavors una operació ben orquestrada política i mediàticament va intentar portar-lo a la presó. Molts dels qui l’impulsaren i la gaudiren devien oblidar el fet que abans que tinguessin edat per prendre’s el primer cubata a Bocaccio, Pujol ja havia estat a la presó per catalanista.
Si sota el títol de temps de construir Pujol parla d’un temps d’il•lusió, de decisió, d’encerts i d’errors, d’un temps d’idees i de passió, molts han omplert els seus dies d’un temps d’inanició, d’incultura, d’un temps de baixa estofa i de consigna buida. Que dur no ser capaç, amb tota la superioritat moral que arrossegaven, de fer res semblant!
I que dur que els vells ressentiments aflorin. Que el fracàs els corqui la passió i el desig de construir. I per això la foto humiliant a portada del seu Secretari General de Presidència. Per això repetir una vegada i una altra la imatge de l’antic conseller emmanillat. Per això, arribar a insinuar, com qui no vol la cosa, que el següent detingut hauria de ser el mateix President, pel que podia saber, pel que podia estar amagant. Perquè darrera de tot plegat hi respira l’etern desig d’empresonar Pujol.
Joan Safont
http://joansafont.blogspot.com/2009/11/empresonar-pujol.html
Això ja és la guerra
Dues hores després de les detencions del cas Pretòria el PSC ja tenia la web actualitzada; eren les sis de la tarda i a CDC no s’acaben de creure què havia passat. També poc després surt un Zaragoza cínicament ponderat, amb la lliçó ben apamada, i un Felip Puig divagant, insegur i encara impactat. Alguns no entenem perquè ens costa tant reaccionar, als de casa. Ni perquè no agilitzem l’estructura del partit ni comencem a parlar clar. Però suposo que deu ser més fàcil mossegar quan tens un Estat darrera que t’orquestra la jugada per assegurar-se la poltrona els propers quatre anys. Suposo que deu ser més fàcil reaccionar si en comptes d’un partit tens una màquina de fer vots disposada a amputar qui més convingui per buscar pretextos i devorar contrincants.
Montilla va llegir un telegrama sense acceptar preguntes del públic mentre reclamava confiança en les institucions polítiques i amb la justícia estatal. De quina confiança ens parla si no ens deixen preguntar? De quin Estat? Mas va sortir explicant que, tot i que el Lluís i el Macià fa anys que no ocupen cap càrrec a CDC, eren amics personals. Evidentment, que són amics personals. Si has de muntar un país amb una sabata i una espardenya bé t’acabes sentint part del mateix ball. Després d’això, al PSC li va faltar temps per penjar un vídeo a la web on es recollien totes les fotografies del Mas i del Macià inventades i per inventar, acompanyades de la música més tètrica. Llegint els diaris d’aquests dies, sembla que el Lluís ja no es digui Lluís Prenafeta, sinó Lluís-corrupte-mà-dreta-del-Pujol-l’antic-Mas.
Jo, del Lluís, l’únic que en sé, és la confiança que m’ha mostrat sempre. A mi i a d’altres joves que treballem de valent perquè creiem en aquest país i volem que els nostres fills el vegin plenament sobirà. Recordo el dia que el vaig conèixer: no parava de parlar-me de dos eixos, del liberalisme i del catalanisme. Jo vaig dir que això del liberalisme no ho veia massa clar: que em semblava una mica hipòcrita bramar massa llibertats en un país d’irresponsables. Amb el catalanisme, però, i en això sí que ens vam entendre, no s’hi val dubtar. Perquè no és només una cosa dels que hi som ara, sinó dels que hi van ser, i dels que hi seran.
Aquesta setmana han parlant clar: això ja és una guerra oberta, no vull ni imaginar-me què haurem d’aguantar la resta de l’any. Faran joc brut perquè perdem les alcaldies, la Generalitat; perquè de ‘la desafecció de la política’, que diuen alguns, se’n beneficiïn uns quants. Crec que parlo en nom de molts si dic que en començo a estar cansada. Però cansada de sentir-me racista quan parlo de “socialistes”, de donar classes de català a quatre immigrants i d’haver d’aplaudir un president que aprèn distingir les sordes de les sonores fent-nos un favor perquè, per llei, no està obligat a parlar amb dignitat la llengua de la nació que representa. Cansada de fer de trista i absurda ambaixadora nacional amb les poques facilitats que tenim per explicar-nos i per recuperar la història maltractada dels catalans. Ho explica molt ben l’Enric en un article: si això és una batalla, fa temps que sé qui són els meus. Els que han treballat per fer reviure Catalunya després del genocidi perpetrat.
Anna Punsoda
http://www.elmati.cat/articles/noticia.php?id=733
Montilla va llegir un telegrama sense acceptar preguntes del públic mentre reclamava confiança en les institucions polítiques i amb la justícia estatal. De quina confiança ens parla si no ens deixen preguntar? De quin Estat? Mas va sortir explicant que, tot i que el Lluís i el Macià fa anys que no ocupen cap càrrec a CDC, eren amics personals. Evidentment, que són amics personals. Si has de muntar un país amb una sabata i una espardenya bé t’acabes sentint part del mateix ball. Després d’això, al PSC li va faltar temps per penjar un vídeo a la web on es recollien totes les fotografies del Mas i del Macià inventades i per inventar, acompanyades de la música més tètrica. Llegint els diaris d’aquests dies, sembla que el Lluís ja no es digui Lluís Prenafeta, sinó Lluís-corrupte-mà-dreta-del-Pujol-l’antic-Mas.
Jo, del Lluís, l’únic que en sé, és la confiança que m’ha mostrat sempre. A mi i a d’altres joves que treballem de valent perquè creiem en aquest país i volem que els nostres fills el vegin plenament sobirà. Recordo el dia que el vaig conèixer: no parava de parlar-me de dos eixos, del liberalisme i del catalanisme. Jo vaig dir que això del liberalisme no ho veia massa clar: que em semblava una mica hipòcrita bramar massa llibertats en un país d’irresponsables. Amb el catalanisme, però, i en això sí que ens vam entendre, no s’hi val dubtar. Perquè no és només una cosa dels que hi som ara, sinó dels que hi van ser, i dels que hi seran.
Aquesta setmana han parlant clar: això ja és una guerra oberta, no vull ni imaginar-me què haurem d’aguantar la resta de l’any. Faran joc brut perquè perdem les alcaldies, la Generalitat; perquè de ‘la desafecció de la política’, que diuen alguns, se’n beneficiïn uns quants. Crec que parlo en nom de molts si dic que en començo a estar cansada. Però cansada de sentir-me racista quan parlo de “socialistes”, de donar classes de català a quatre immigrants i d’haver d’aplaudir un president que aprèn distingir les sordes de les sonores fent-nos un favor perquè, per llei, no està obligat a parlar amb dignitat la llengua de la nació que representa. Cansada de fer de trista i absurda ambaixadora nacional amb les poques facilitats que tenim per explicar-nos i per recuperar la història maltractada dels catalans. Ho explica molt ben l’Enric en un article: si això és una batalla, fa temps que sé qui són els meus. Els que han treballat per fer reviure Catalunya després del genocidi perpetrat.
Anna Punsoda
http://www.elmati.cat/articles/noticia.php?id=733
dimarts, 3 de novembre del 2009
Contra l'inquisidor Garzón
La detenció, l'escarni públic i l'empresonament arbitrari dels Srs. Alavedra i Prenafeta és una d'aquestes injustícies
L'únic benefici que en podem treure d'una injustícia és la llum que aboca sobre els racons foscos del sistema. La detenció, l'escarni públic i l'empresonament arbitrari dels Srs. Alavedra i Prenafeta és una d'aquestes injustícies i ajudarà a il·luminar la darrera herència negra de l'Espanya franquista. L'Audiència Nacional. Un tribunal especial sense equivalent en cap estat de dret. Una plantilla de magistrats que massa sovint han estat alhora jutge i pat. Un organisme d'estat que des de Madrid s'ho mira tot amb aquella mirada madrilenya que els catalans sabem que mai no ens afavoreix. I entre tots els dèficits d'aquesta parodia de justícia hi sura el megalòman Garzón. L'il·luminat que tants cops ha castigat innocents a patir errors d'instrucció i plantejament guiats pels seus deliris de grandesa.
Només des de la negació de la justícia que representa l'Audiència Nacional es pot arribar a comprendre l'ordalia per la que passen els Srs. Alavedra i Prenafeta. Dos avis de setanta-cinc i setanta anys detinguts a l'alba per un escamot de la Guardia Civil amb armilla antibales i botes de canya, com qui s'enfronta a un grup de mercenaris. Passejats per Barcelona enmig dels periodistes. Traslladats a l'escorxador de l'Audiència Nacional en condicions semblants a les del bestiar i sotmesos a l'escarni de les manilles a l'hora del telenotícies. No caldria res més per a veure la iniquitat infinita d'aquest sistema de “justícia” però una llegida a la interlocutòria de l'anomenat cas Pretoria dóna encara més arguments i faria posar vermell un estudiant de primer de Dret.
De totes les barrabassades de la interlocutòria de l'inquisidor Garzón (dir-ne jutge a hores d'ara seria excessiu) la més grossa és aquesta d'acusar els Srs. Prenafeta i Alavedra del delicte d'associació il·licita. Un tipus penal pensat per a les bandes armades, els grups violents, paramilitars i de promoció de l'odi. Si l'inquisidor Garzón s'equivoca i no en sap més potser caldria reclamar la seva inhabilitació però el pitjor és que no es tracta d'un error. L'inquisidor Garzón acusa els Srs. Alavedra i Prenafeta d'aquest delicte perquè és l'única forma que té de mantenir el cas sota la seva jurisdicció. I és que només si se'ls acusa d'associació il·licita es justifica la intervenció de l'Audiència Nacional. L'inquisidor Garzón és injust a consciència i acusa dos innocents d'un delicte inexistent per a mantenir-se en l'estela del justicialisme i poder grapejar dos avis que van abandonar la política abans del canvi de segle. Acusa dos innocents en benefici propi. L'inquisidor Garzón dicta conscientment una interlocutòria injusta i comet un delicte de prevaricació tal i com s'estipula en l'article 404 del Codi Penal.
A la foguera amb l'inquisidor!
Marc Arza Nolla
LA LENTITUD DE LA JUSTÍCIA MATA
LA LENTITUD DE LA JUSTÍCIA MATA. Si els encartats en el cas Pretòria són culpables i acaben empresonats, després de tants anys dels fets que se'ls imputen, no seria d'estranyar que alguns no puguin sobreposar-se a la sotragada de veure's emmanillats i acabant a la presó.
Personalment em va colpir la imatge de tot un Macià Alavedra assegut i emmanillat. Veia un home gran que amb un aplom considerable estava només allà, sol i esperant, sobretot sol i sobretot esperant. Esperant resignadament el nou rumb de la seva vida.
Veient aquestes imatges i sense saber res del cas, podia pensar que havia estat còmplice de les matances d'un Pinochet o de qualsevol altre dictador com ara el nostre, el que va morir en el llit i sense que ningú de la seva corda pagués amb la presó per cap dels crims, fraus, extorsions o d'altres barbaritats comeses. I, si es donés un cas semblant, molts farien el mateix que van fer.
Després de l'actuació de la justícia en aquest cas i comparat amb d'altres que es van donant darrerament, me n'adono que hi ha una part de la paraula justícia que no acabo d'entendre. Potser només és que comparo l'actuació de la justícia en països diferents sense acabar-ne de ser conscient.
És un signe de salut democràtica que es destapin els casos de corrupció, però un bon ritme cardíac seria molt millor per a la nostra salut democràtica.
Si retrocedíssim les nostres vides 15 o 20 anys enrera, rescataríem persones dels cementiris, desfaríem passos caminats, fugiríem de persones i de llocs on hauria valgut la pena no aturarar-nos-hi mai...
A nivell de comunicacions: telefonia mòbil, TV, informàtica, internet, què té a veure 15 o 20 anys enrera i ara? O els blogs, facebook ...
Mercè Falguera Pastallé
http://setembres.blogspot.com/2009/10/la-lentitud-de-la-justicia-mata.html
Personalment em va colpir la imatge de tot un Macià Alavedra assegut i emmanillat. Veia un home gran que amb un aplom considerable estava només allà, sol i esperant, sobretot sol i sobretot esperant. Esperant resignadament el nou rumb de la seva vida.
Veient aquestes imatges i sense saber res del cas, podia pensar que havia estat còmplice de les matances d'un Pinochet o de qualsevol altre dictador com ara el nostre, el que va morir en el llit i sense que ningú de la seva corda pagués amb la presó per cap dels crims, fraus, extorsions o d'altres barbaritats comeses. I, si es donés un cas semblant, molts farien el mateix que van fer.
Després de l'actuació de la justícia en aquest cas i comparat amb d'altres que es van donant darrerament, me n'adono que hi ha una part de la paraula justícia que no acabo d'entendre. Potser només és que comparo l'actuació de la justícia en països diferents sense acabar-ne de ser conscient.
És un signe de salut democràtica que es destapin els casos de corrupció, però un bon ritme cardíac seria molt millor per a la nostra salut democràtica.
Si retrocedíssim les nostres vides 15 o 20 anys enrera, rescataríem persones dels cementiris, desfaríem passos caminats, fugiríem de persones i de llocs on hauria valgut la pena no aturarar-nos-hi mai...
A nivell de comunicacions: telefonia mòbil, TV, informàtica, internet, què té a veure 15 o 20 anys enrera i ara? O els blogs, facebook ...
Mercè Falguera Pastallé
http://setembres.blogspot.com/2009/10/la-lentitud-de-la-justicia-mata.html
Macià Alavedra 1980
El mes de Març de 1980 la mare em va comprar un jersei grana de coll rodó que es veu, segons ella, que em quedava tant i tant bé. El vaig estrenar un dissabte per un esdeveniment que em va semblar d’allò més important: acompanyaríem Macià Alavedra a un míting a Les Franqueses i a Martorelles.Conservo molt bons records, sovint idealitzats, de la militància convergent dels meus pares en aquells temps en que tot estava per fer. Penseu que la primera vegada que vaig encaixar la mà del President Pujol, que encara no ho era, em va semblar un home alt.El record de la jornada de Martorelles no és dels bons. La visita a Les Franqueses havia sortit tant rodona com s’esperava, l’audiència era nombrosa i entregada, peró la cita de la tarda se sabia d’antuvi que seria dura i ho va ser. La primera fila es va omplir de militants de PSUC amb enganxines identificatives al pit amb una clara actitud intimidatòria o directament stalinista disuadint més d’un simpatitzant que s’ho devia pensar dues vegades abans d’entrar. Macià Alavedra, amb una cabellera negra com el carbó, va deixar anar el seu discurs amb la mateixa energia, si no més, i amb una convicció que a alguns els va semblar èpica.Quasi trenta anys després, veure aquell home enmanillat m’ha recordat aquell odi premental que vaig veure a la primera fila de Martorelles i que tant em va ajudar a conèixer la frontera que hi ha entre els bons i els dolents.Els bons són els meus, i els dolents són qui els ataquen.
Joan Oliu
http://joanoliu.wordpress.com/
Joan Oliu
http://joanoliu.wordpress.com/
ENDAVANT I FORÇA. VISCA CATALUNYA LLIURE
"En aquests moments tan difícils, vull donar-los el meu suport a tots dos, encoratjar-los a seguir lluitant amb força i agraïr-los tot el que han fet pel nostre país, Catalunya"
Pau Valero Riera
Pau Valero Riera
Si no ens rendíem...
No vam saber eixir del franquisme, o no vam poder, tant és ara, i hi ha hagut ombres que s'han allargat des d'aleshores, ja fa trenta anys. Del Tribunal de Orden Público de Garzón a la cultura de cobrar per allò que no té decència. Des del linxament populista i desbocat, que feliços ens fan encara els 'contubernios'!, a la submissió respectuosa i resignada. Volíem ser aquella Europa, neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç, però ens retrobem cíclicament amb un país i una societat que no ens agrada. És cansat i esgotador, però mentre no ens rendim, ens sabem part d'aquesta pobra, bruta, tan salvatge terra. Encara.
Se'ns veu desorientats, a tots. Parlem en veu baixa i escrivim en veu baixa. Colpits per imatges que no esperàvem, preocupats per saber on ens porten. A València és més fàcil: la manifestació de dissabte carregava les piles, tot i el toc d'ordre dels socialistes, mals companys de viatge. A Barcelona el desconcert es palpa en l'ambient. El PSC, en particular, va mig mort de por. A CiU van lents de reflexos i el silenci de Pujol es fa eixordador. Els altres s'ho miren com des de la penombra.
I passem de la indignació a la pena. De la ràbia a la sospita. Garzón no fa mai res debades. Perquè ara i així, doncs? Però, alhora, feia tants anys que ho anunciàvem... I si? I què vindrà en acabat? La superioritat moral que exhibíem, tot allò de l'oasi, se n'ha anat en orris, però s'ajunten al parlament i callen com morts mirant-se els uns als altres i parlant de la Lear quan fa quatre dies no en volien saber res. És allò del tres per cent que deia Maragall? Hi ha qui diu que els capitans es van enfadar precisament per això i van acabar fent-lo fora... En aquella foto de Sala a la porta de Can Brians hi ha, al seu costat, el famós Luigi; el d'ara.
És el país el que s'escola per l'aigüera o és només aquesta cosa que hem viscut des de la mort del dictador, encara democràcia a mitges, limitada i retallada amb partits massa forts pensats per a poder negociar amb pocs i que hi haja ordre per damunt de tot?
Vicent Partal
director de Vilaweb, Mail Obert
Se'ns veu desorientats, a tots. Parlem en veu baixa i escrivim en veu baixa. Colpits per imatges que no esperàvem, preocupats per saber on ens porten. A València és més fàcil: la manifestació de dissabte carregava les piles, tot i el toc d'ordre dels socialistes, mals companys de viatge. A Barcelona el desconcert es palpa en l'ambient. El PSC, en particular, va mig mort de por. A CiU van lents de reflexos i el silenci de Pujol es fa eixordador. Els altres s'ho miren com des de la penombra.
I passem de la indignació a la pena. De la ràbia a la sospita. Garzón no fa mai res debades. Perquè ara i així, doncs? Però, alhora, feia tants anys que ho anunciàvem... I si? I què vindrà en acabat? La superioritat moral que exhibíem, tot allò de l'oasi, se n'ha anat en orris, però s'ajunten al parlament i callen com morts mirant-se els uns als altres i parlant de la Lear quan fa quatre dies no en volien saber res. És allò del tres per cent que deia Maragall? Hi ha qui diu que els capitans es van enfadar precisament per això i van acabar fent-lo fora... En aquella foto de Sala a la porta de Can Brians hi ha, al seu costat, el famós Luigi; el d'ara.
És el país el que s'escola per l'aigüera o és només aquesta cosa que hem viscut des de la mort del dictador, encara democràcia a mitges, limitada i retallada amb partits massa forts pensats per a poder negociar amb pocs i que hi haja ordre per damunt de tot?
Vicent Partal
director de Vilaweb, Mail Obert
dilluns, 2 de novembre del 2009
Justícia, mitjans, Convergència i la nova Inquisició
Aquest dies assistim a uns episodis presidits per l’assot de la justícia. Els casos “Millet” i “Pretòria” han estat d’una atenció mediàtica absoluta. S’ha destapat la caixa dels trons i de seguida ha arribat, també, un estat d’opinió bastant generalitzat que posa en dubte moltes coses. Els mateixos fonaments dels sistema, diria jo. I és precisament això el que ha passat prou desapercebut.
Convido a dinar quatre amics. Tres són advocats, l’altre és periodista, politòloga i experta en comunicació política. El més tonto, de llarg, sóc jo. Per això compenso la meva limitació posant la taula. Disseccionem el que està passant aquests dies, amb l’operació Pretroria. S’ha de dir que hi ha un magnífic equilibri entre convergents i unioneros en aquesta conversa. (Trobo a faltar la versió socialista, que consti. Sens dubte serà la que pesarà a les totes. Aquesta història és una trama fonamentalment metropolitana i socialista).
La primera conclusió a la qual arriben els “experts” és que en Garzon no té competència, des de l’Audiència Nacional, per gestionar un cas com el present. Això que ara televisivament es presenta com un tot, s’haurà de trossejar i trametre als òrgans que pertoqui cadascun dels bocinets de les presumptes irregularitats. D’aquí, podria sortir, per exemple, que l’alcalde de Santa Coloma i en Prenafeta i Alavedra no tinguin cap relació. Que no s’hagin vist en la vida. Del que es desprèn de la lectura de la garzona interlocutòria (“auto”, que diuen per la tele 3) és que l’associació de malfactors que sembla veure el jutge s’aguanta massa en pinces.
La segona conclusió és que fa riure la naturalesa delictiva que hom vol imputar al paper d’intermediari. És part important del caldo gros en l’afer pretorià. Ara, si en Prenafeta o n’Alavedra se’ls condemna per mor d’això, hores d’ara els APIde Catalunya ja deuen tenir principi de suor freda.
Tercer tema estrella és el tractament informatiu que hom dona a l’afer, sobre tot els mitjans públics catalans. Catalunya Ràdio fa una feina especialment verinosa a l’hora de tocar el tema. Casualment sempre obre la notícia tenint els dos ex alts càrrecs de’n Pujol en primera línia i insistint en la condició convergent dels implicats. L’experta en comunicació ens fa notar determinades seqüències, que segons ella, en absolut són fruit de la casualitat o la bona fe. I TV3 no li queda tant lluny quan tracta de proporcionar la informació “veraç”.
Quarta conclusió, el tema que per a mi és la mare de tots els temes: el circ mediàtic. Tots els implicats són exposats de forma molt indigna al linxament públic. Els inquisidors d’estar per casa surten com bolets per arreu. Catalunya està més a prop de Burundi que de cap símptoma de segle XXI. Per arreu ja han sentenciat aquesta gent. Aquesta reacció “popular” és un indicador de la inconsistència en la que ara mateix es mou la societat catalana. (Ja no tracto de l’espanyola, que és un cas perdut i que m’interessa ben poc). Què passarà si finalment els nou implicats surten lliures de pecat? Cal no posar el carro davant dels bous si no es vol fer un ridícul espantós. I cal no ser un perfecte fill de puta per anar sentenciant la gent per les cantonades, tal i com feien els fills de puta que van inventar la Santa Inquisició.
Hi ha un moment de silenci a la taula. L’aprofita l’amic d’Unió. Amb un posat seriós, arrenca: recordeu el Cas Treball? Un dia era dinant a casa i escolto via televisió que el meu nom surt allí dins embolicat. De seguida vaig cercar ajut. Aleshores encara no havia acabat la carrera. El cert és que em vaig acollonir molt. (Tu diràs!) La persona que finalment va decidir representar-me va començar la cerca dels papers oficials a qui instruïa la causa. No hi va haver manera de tenir-los. A-co-llo-nant. Aquest personatge em va dir que tenia un amic periodista. Hi va parlar i l’endemà ja teníem la paperassa. Això em va permetre anar directe al jutge i poder desvincular-me de seguida de tota la història. Us imagineu la situació? Jo que estic implicat… ep! presumpte implicat, no fotem!, me n’assabento per la TV! Acollonant!
Algun dia s’hauria de parlar a fons de la relació obscena que hi ha entre determinades fiscalies i determinats mitjans. Quan la informació que està sota secret de sumari surt a la llum pública vol dir que hi ha una forma òbvia de corruptela, a més d’il·legalitat flagrant. Quina és la mà que filtra? Quina és la mà que recull la filtració? Qui posa d’acord una mà amb l’altra? A quant és paga el quilo de filtració? Quina mena de factura fan els mitjans en concepte de “filtració per secret de sumari”? Perquè aquest tipus d’actuació encara no ha provocat cap empresonament o un linxament mediàtic? Un país que no ofereix garanties jurídiques als seus habitants és un país sotmès.
Jo per aquí veig una veta que sens dubte Reagrupament hauria d’abanderar. Quan parla de fer propostes de renovació democràtica i política no pot oblidar el paper dels mitjans i dels administradors de justícia. És bastant més prioritari que proposar la llibertat de vot, per exemple. No hi haurà mai l’esperada regeneració del sistema si la justícia i els mitjans no actuen escrupolosament dins la legalitat, a més de no fer-ho amb lleialtat. Ho deixo aquí per si hi volen meditar. Jo de moment, com que estic emprenyat amb el que he vist aquest dies, que no és més que un insult a la intel·ligència –com a mínim, la meva-, penso actuar de forma reactiva. Vull donar el meu suport a Prenafeta i Alavedra, ara que Convergència ha tingut el mal gust de cedir al clam popular i deixar la seva sort als gossos. Aquesta amoralitat no l’acceptaré, vingui d’on vingui. Potser sí que comença a ser bona hora de fer net a fons.
Dessmond http://dessmond.blogspot.com/
Publicat al Bloc Gran del Sobiranisme
Convido a dinar quatre amics. Tres són advocats, l’altre és periodista, politòloga i experta en comunicació política. El més tonto, de llarg, sóc jo. Per això compenso la meva limitació posant la taula. Disseccionem el que està passant aquests dies, amb l’operació Pretroria. S’ha de dir que hi ha un magnífic equilibri entre convergents i unioneros en aquesta conversa. (Trobo a faltar la versió socialista, que consti. Sens dubte serà la que pesarà a les totes. Aquesta història és una trama fonamentalment metropolitana i socialista).
La primera conclusió a la qual arriben els “experts” és que en Garzon no té competència, des de l’Audiència Nacional, per gestionar un cas com el present. Això que ara televisivament es presenta com un tot, s’haurà de trossejar i trametre als òrgans que pertoqui cadascun dels bocinets de les presumptes irregularitats. D’aquí, podria sortir, per exemple, que l’alcalde de Santa Coloma i en Prenafeta i Alavedra no tinguin cap relació. Que no s’hagin vist en la vida. Del que es desprèn de la lectura de la garzona interlocutòria (“auto”, que diuen per la tele 3) és que l’associació de malfactors que sembla veure el jutge s’aguanta massa en pinces.
La segona conclusió és que fa riure la naturalesa delictiva que hom vol imputar al paper d’intermediari. És part important del caldo gros en l’afer pretorià. Ara, si en Prenafeta o n’Alavedra se’ls condemna per mor d’això, hores d’ara els APIde Catalunya ja deuen tenir principi de suor freda.
Tercer tema estrella és el tractament informatiu que hom dona a l’afer, sobre tot els mitjans públics catalans. Catalunya Ràdio fa una feina especialment verinosa a l’hora de tocar el tema. Casualment sempre obre la notícia tenint els dos ex alts càrrecs de’n Pujol en primera línia i insistint en la condició convergent dels implicats. L’experta en comunicació ens fa notar determinades seqüències, que segons ella, en absolut són fruit de la casualitat o la bona fe. I TV3 no li queda tant lluny quan tracta de proporcionar la informació “veraç”.
Quarta conclusió, el tema que per a mi és la mare de tots els temes: el circ mediàtic. Tots els implicats són exposats de forma molt indigna al linxament públic. Els inquisidors d’estar per casa surten com bolets per arreu. Catalunya està més a prop de Burundi que de cap símptoma de segle XXI. Per arreu ja han sentenciat aquesta gent. Aquesta reacció “popular” és un indicador de la inconsistència en la que ara mateix es mou la societat catalana. (Ja no tracto de l’espanyola, que és un cas perdut i que m’interessa ben poc). Què passarà si finalment els nou implicats surten lliures de pecat? Cal no posar el carro davant dels bous si no es vol fer un ridícul espantós. I cal no ser un perfecte fill de puta per anar sentenciant la gent per les cantonades, tal i com feien els fills de puta que van inventar la Santa Inquisició.
Hi ha un moment de silenci a la taula. L’aprofita l’amic d’Unió. Amb un posat seriós, arrenca: recordeu el Cas Treball? Un dia era dinant a casa i escolto via televisió que el meu nom surt allí dins embolicat. De seguida vaig cercar ajut. Aleshores encara no havia acabat la carrera. El cert és que em vaig acollonir molt. (Tu diràs!) La persona que finalment va decidir representar-me va començar la cerca dels papers oficials a qui instruïa la causa. No hi va haver manera de tenir-los. A-co-llo-nant. Aquest personatge em va dir que tenia un amic periodista. Hi va parlar i l’endemà ja teníem la paperassa. Això em va permetre anar directe al jutge i poder desvincular-me de seguida de tota la història. Us imagineu la situació? Jo que estic implicat… ep! presumpte implicat, no fotem!, me n’assabento per la TV! Acollonant!
Algun dia s’hauria de parlar a fons de la relació obscena que hi ha entre determinades fiscalies i determinats mitjans. Quan la informació que està sota secret de sumari surt a la llum pública vol dir que hi ha una forma òbvia de corruptela, a més d’il·legalitat flagrant. Quina és la mà que filtra? Quina és la mà que recull la filtració? Qui posa d’acord una mà amb l’altra? A quant és paga el quilo de filtració? Quina mena de factura fan els mitjans en concepte de “filtració per secret de sumari”? Perquè aquest tipus d’actuació encara no ha provocat cap empresonament o un linxament mediàtic? Un país que no ofereix garanties jurídiques als seus habitants és un país sotmès.
Jo per aquí veig una veta que sens dubte Reagrupament hauria d’abanderar. Quan parla de fer propostes de renovació democràtica i política no pot oblidar el paper dels mitjans i dels administradors de justícia. És bastant més prioritari que proposar la llibertat de vot, per exemple. No hi haurà mai l’esperada regeneració del sistema si la justícia i els mitjans no actuen escrupolosament dins la legalitat, a més de no fer-ho amb lleialtat. Ho deixo aquí per si hi volen meditar. Jo de moment, com que estic emprenyat amb el que he vist aquest dies, que no és més que un insult a la intel·ligència –com a mínim, la meva-, penso actuar de forma reactiva. Vull donar el meu suport a Prenafeta i Alavedra, ara que Convergència ha tingut el mal gust de cedir al clam popular i deixar la seva sort als gossos. Aquesta amoralitat no l’acceptaré, vingui d’on vingui. Potser sí que comença a ser bona hora de fer net a fons.
Dessmond http://dessmond.blogspot.com/
Publicat al Bloc Gran del Sobiranisme
La ciutat dels rumors
Les detencions ordenades pel magistrat Baltasar Garzón han tingut a Barcelona un efecte secundari. Corren rumors per tota al ciutat segons els quals la policia judicial podria detenir demà mig món polític i financer. Les especulacions no tenen fre ni fan excepcions. Segons qui faci córrer la brama, noves operacions policials podrien afectar mitja primera línia de CiU, del PSC o fins i tot dels dos patits més petits. Els confidencials d'alguns diaris digitals freguen la conducta delictiva donant com a certeses meres invencions o desitjos dels seus directors o editors. Les declaracions de Manuela de Madre o les del ministre Celestino Corbacho sobre les seves relacions amb les empreses implicades o amb l'exdiputat del PSC Luis García no ajuden a calmar la paranoia col·lectiva. La manera d'actuar del jutge Garzón ha convertit Barcelona en la ciutat dels rumors. I de la por.
Confidencial Diari digital de la Fundació Catalunya Oberta
http://www.catalunyaoberta.cat/index.php/continguts/view/confidencial/2509
Confidencial Diari digital de la Fundació Catalunya Oberta
http://www.catalunyaoberta.cat/index.php/continguts/view/confidencial/2509
Això és la guerra, però guanyarem
Tota la setmana que tinc ganes de plorar i no sé si estic trista o de molt mala llet o totes dues coses alhora. Veig una vegada i una altra les imatges del Macià agafant com pot la seva bossa d'escombraries, i el Lluís darrere la porta de l'autocar que no té prou mans perquè li han tret el cinturó i li cauen els pantalons. Mai abans s'havia humiliat tant uns detinguts. Mai. Però els espanyols són així d'estúpids i no saben que la humiliació i l'escarni els posa a cara descoberta: “Hola, som uns fills de puta i venim a acabar amb vosaltres”. Ja ho sabíem, però va bé que ho diguin. Divendres llegeixo la interlocutòria i la ràbia avança la tristesa perquè no té ni cap ni peus. Garzón és un boig amb un ego tan gran que el fa capaç d'escriure bestieses sense cap vergonya, perquè un jutge amb una mica de decència no es posa en evidència amb tanta facilitat. Presumeix de dormir 3 hores cada dia de tant enfeinat com està, però el cert és que a l'Audiència Nacional pràcticament només hi va quan té ganes de desfogar-se, i és així com empresona independentistes, intenta processar Pinochet, Franco o Berlusconi i tanca diaris o il·legalitza partits, i la resta del seu temps el dedica a fer conferències per ensenyar al món que és més valent i poderós que Superman. Baltasar Garzón té unes quantes querelles pendents de resoldre al Tribunal Suprem i tard o d'hora ell també acabarà processat perquè fins i tot Espanya sap triar els soldats que li convenen.
Això és la guerra, però tard o d'hora guanyarem. Ho diu l'Springsteen: We'll keep pushing till it's understood and these Badlands start treating us good. Ni ens cansarem ni perdrem l'esperança. Perquè som els bons i els bons sempre guanyen.
Maria Vila
Això és la guerra, però tard o d'hora guanyarem. Ho diu l'Springsteen: We'll keep pushing till it's understood and these Badlands start treating us good. Ni ens cansarem ni perdrem l'esperança. Perquè som els bons i els bons sempre guanyen.
Maria Vila
US ESTAN ENGANYANT, NO ES CORRUPCIÓ, ES XANTATGE POLITIC
La cosa es que el T.C. es a punt d’emetre la seva sentencia, la quarta i definitiva. En Zapatero ha intentat canviar tots els membres del Tribunal però el Consell d’Estat li va desaconsellar l’operació.
Aleshores, amb una sentencia on el TC capa (molt menys que als altres tres esborranys, però continua capant) l’Estatut que ell es va comprometre a aprovar tal i com sortís del Parlament de Catalunya, en Zapatero va pensar una estratègia per a fer callar als partits catalans, si mes no al quatripartit que te coses que amagar, i la operació dissenyada no es un altre que ensenyar les seves vergonyes, amenaçant sense dir-ho de tirar de la manta.
L’operació te dues fases i dos braços executors. Per una part Hisenda, obligada a fer una inspecció al Palau de la Musica desprès d’una ordre directa de Moncloa, i per altra ressuscitar el cas Pretoria-BBVA però només amb el que pogués afectar a gent del sector no PSOE del PSC (Barcelonès nord), i de passada a CDC, i això es clar, fet en mans del fiscal polític Garzon.
Però l’operació se’ls ha anat de les mans perquè el sr Millet, en comptes d’al•legar alzeimer, que es el que fa la gent intel•ligent que te coses que amagar, es va posar a cantar la Traviata, emmerdant no només a altres “companys” del Palau, sinó també a tota la classe política catalana i a molts noms coneguts de Sarrià-Sant Gervasi.
I ara no saben que fer amb la patata, be amb el cabaç de patates calentes que tenen.
Per altra part, la detenció indigna de Prenafeta i Alavedra, gent a qui no tinc per sants de la meva devoció, es demostratiu que els nostres politics no tenen ni puta idea de redactar Estatuts. Que no tenim jutges a Catalunya?. Que no tenim policia a Catalunya? A quin país s’és vist que per cobrar comissions d’una compra venda, primer et puguin detenir, segona t’enviïn la policia des de 500 Km, i tercera el cas el porti l’Audiència Nacional?Si en aquest país s’han de detenir tots els intermediaris, ja poden fotre a la Model a tots els administradors de finques, per començar. No he vist a cap polític ni a cap jurista queixar-se de la desproporció. En Garzon no ha atacat a nou persones, en Garzon ha atacat els drets jurídics de tots els catalans, que amb les velles Constitucions, mai un tribunal exterior podia detenir, ni la policia entrar a la seva casa, dons com deien les Constitucions “el domicili d’un català es inviolable”.
I de mentres tots els medis informatius, i de retruc els blogers estan molt ocupats parlant de la corrupció política ( d’aquesta , però de la d’en Paz Dorado no en parlen i de que l’Ajuntament de Cornellà portà molts anys no aclarint les seves sospitoses comptes a la Generalitat, tampoc ) en Carod-Lerroux s’ha comprat ( amb llum i taquígrafs i escriptura pública registrada a nom seu) un piset a la Bonanova de només sis milions d’euros, amb diners procedents de presidència d’ERC, que era qui portava els números del famós bufet de Manresa que centralitzava totes les comissions d’urbanisme de tot Catalunya. Li van treure el càrrec però es va quedar la caixa.
Però aquest no ha de patir, perquè ell si defensarà la sentencia del Tribunal Constitucional sobre l’estatut. I els partits catalans callaran sobre la sentencia, i sobre els diners traspassats, i sobre l’ incompliment de l’ inversió estatal a Catalunya perquè en ZP els tindrà a tots agafats pels collons.
Almenys això es el que ell creu
Jordi Benplantat
30-10-2009
http://benplantat.blogspot.com/2009/10/us-estan-enganyant-no-es-corrupcio-es.html
Aleshores, amb una sentencia on el TC capa (molt menys que als altres tres esborranys, però continua capant) l’Estatut que ell es va comprometre a aprovar tal i com sortís del Parlament de Catalunya, en Zapatero va pensar una estratègia per a fer callar als partits catalans, si mes no al quatripartit que te coses que amagar, i la operació dissenyada no es un altre que ensenyar les seves vergonyes, amenaçant sense dir-ho de tirar de la manta.
L’operació te dues fases i dos braços executors. Per una part Hisenda, obligada a fer una inspecció al Palau de la Musica desprès d’una ordre directa de Moncloa, i per altra ressuscitar el cas Pretoria-BBVA però només amb el que pogués afectar a gent del sector no PSOE del PSC (Barcelonès nord), i de passada a CDC, i això es clar, fet en mans del fiscal polític Garzon.
Però l’operació se’ls ha anat de les mans perquè el sr Millet, en comptes d’al•legar alzeimer, que es el que fa la gent intel•ligent que te coses que amagar, es va posar a cantar la Traviata, emmerdant no només a altres “companys” del Palau, sinó també a tota la classe política catalana i a molts noms coneguts de Sarrià-Sant Gervasi.
I ara no saben que fer amb la patata, be amb el cabaç de patates calentes que tenen.
Per altra part, la detenció indigna de Prenafeta i Alavedra, gent a qui no tinc per sants de la meva devoció, es demostratiu que els nostres politics no tenen ni puta idea de redactar Estatuts. Que no tenim jutges a Catalunya?. Que no tenim policia a Catalunya? A quin país s’és vist que per cobrar comissions d’una compra venda, primer et puguin detenir, segona t’enviïn la policia des de 500 Km, i tercera el cas el porti l’Audiència Nacional?Si en aquest país s’han de detenir tots els intermediaris, ja poden fotre a la Model a tots els administradors de finques, per començar. No he vist a cap polític ni a cap jurista queixar-se de la desproporció. En Garzon no ha atacat a nou persones, en Garzon ha atacat els drets jurídics de tots els catalans, que amb les velles Constitucions, mai un tribunal exterior podia detenir, ni la policia entrar a la seva casa, dons com deien les Constitucions “el domicili d’un català es inviolable”.
I de mentres tots els medis informatius, i de retruc els blogers estan molt ocupats parlant de la corrupció política ( d’aquesta , però de la d’en Paz Dorado no en parlen i de que l’Ajuntament de Cornellà portà molts anys no aclarint les seves sospitoses comptes a la Generalitat, tampoc ) en Carod-Lerroux s’ha comprat ( amb llum i taquígrafs i escriptura pública registrada a nom seu) un piset a la Bonanova de només sis milions d’euros, amb diners procedents de presidència d’ERC, que era qui portava els números del famós bufet de Manresa que centralitzava totes les comissions d’urbanisme de tot Catalunya. Li van treure el càrrec però es va quedar la caixa.
Però aquest no ha de patir, perquè ell si defensarà la sentencia del Tribunal Constitucional sobre l’estatut. I els partits catalans callaran sobre la sentencia, i sobre els diners traspassats, i sobre l’ incompliment de l’ inversió estatal a Catalunya perquè en ZP els tindrà a tots agafats pels collons.
Almenys això es el que ell creu
Jordi Benplantat
30-10-2009
http://benplantat.blogspot.com/2009/10/us-estan-enganyant-no-es-corrupcio-es.html
diumenge, 1 de novembre del 2009
Alavedra & Prenafeta
Cal distinguir dos aspectes del cas: Primer, la decisio del jutge de privar de llibertat a alguns dels imputats; segon, la humiliacio publica i el tracte degradant a que han estat objecte en els mitjans de comunicacio en el proces d'esser traslladats d'un lloc a un altre,
PRIVACIO DE LLIBERTAT
1. El senyor jutge, en la seva interlocutoria, accepta que per motius d'arrelament als seus domicilis i per la seva avancada edat, no hi ha risc de fuga per part dels Srs Alavedra i Prenafeta, pero justifica la mesura en (a) la gravetat dels fets imputats, i (b) el risc de que es destrueixin evidencies/proves o altra informacio, documents o elements necessaris en la investigacio, sobretot tenint en compte que, en alguns casos, disposen de fons i realitzen activitats fora de la jurisdiccio espanyola.
2. Les mesures restrictives de llibertat nomes son nomes son legitimes si son proporcionals, necessaries i convenients. Hi ha jursiprudencia del Tribunal Constitucional al respecte (12 Febrer 2007 i concordants) que cal examinar curosament per tal de veure si, en les circumstancies d'aquest cas, aquests requisits es donen. A priori, i fins que no es demostri el contrari, a mi em sembla que no es donen i la mesura adoptada em sembla excessiva, innecessaria, i desproporcionada. Si amb el temps aixi es confirma, espero que es prenguin totes les mesures necessaries i possibles per rescabalar el dany moral causat i per evitar que tals abusos es repeteixin en un futur.
HUMILIACIO PUBLICA I TRACTE DEGRADANT
1. Les imatges que han sortit als mitjans de comunicacio dels Srs Alavedra, Prenafeta et a han estat humiliants i degradants, tenint en compte que encara no han estat declarats culpables de res. Pero la responsabilitat ultima rau en els mitjans de comunicacio! Que jo sapiga no tenen cap obligacio a ensenyar aquestes imatges. D'altra banda, es absolutament hipocrita que, despres d'ensenyar les imarges, diguin que es inacceptable i culpin a les autoritats judicials i/o policials. Son uns irresponsables i uns hipocrites.
2. Es incomprensible i inacceptable que no hi hagi normes mes coherents i clares sobre el tractament que han de rebre els detinguts en quant a la seva detencio, trasllat etc. La policia o els jutges haurien de tenir criteris molt clars que asseguressin el respecte al dret a l'honor i a la propia imatge, i a no ser objecte de tracte degradant. Espero que els afectas prenguin totes les mesures necessaries per a rescabalar-se del danys moral sofert.
Albert Llussa i Torra
Advocat
PRIVACIO DE LLIBERTAT
1. El senyor jutge, en la seva interlocutoria, accepta que per motius d'arrelament als seus domicilis i per la seva avancada edat, no hi ha risc de fuga per part dels Srs Alavedra i Prenafeta, pero justifica la mesura en (a) la gravetat dels fets imputats, i (b) el risc de que es destrueixin evidencies/proves o altra informacio, documents o elements necessaris en la investigacio, sobretot tenint en compte que, en alguns casos, disposen de fons i realitzen activitats fora de la jurisdiccio espanyola.
2. Les mesures restrictives de llibertat nomes son nomes son legitimes si son proporcionals, necessaries i convenients. Hi ha jursiprudencia del Tribunal Constitucional al respecte (12 Febrer 2007 i concordants) que cal examinar curosament per tal de veure si, en les circumstancies d'aquest cas, aquests requisits es donen. A priori, i fins que no es demostri el contrari, a mi em sembla que no es donen i la mesura adoptada em sembla excessiva, innecessaria, i desproporcionada. Si amb el temps aixi es confirma, espero que es prenguin totes les mesures necessaries i possibles per rescabalar el dany moral causat i per evitar que tals abusos es repeteixin en un futur.
HUMILIACIO PUBLICA I TRACTE DEGRADANT
1. Les imatges que han sortit als mitjans de comunicacio dels Srs Alavedra, Prenafeta et a han estat humiliants i degradants, tenint en compte que encara no han estat declarats culpables de res. Pero la responsabilitat ultima rau en els mitjans de comunicacio! Que jo sapiga no tenen cap obligacio a ensenyar aquestes imatges. D'altra banda, es absolutament hipocrita que, despres d'ensenyar les imarges, diguin que es inacceptable i culpin a les autoritats judicials i/o policials. Son uns irresponsables i uns hipocrites.
2. Es incomprensible i inacceptable que no hi hagi normes mes coherents i clares sobre el tractament que han de rebre els detinguts en quant a la seva detencio, trasllat etc. La policia o els jutges haurien de tenir criteris molt clars que asseguressin el respecte al dret a l'honor i a la propia imatge, i a no ser objecte de tracte degradant. Espero que els afectas prenguin totes les mesures necessaries per a rescabalar-se del danys moral sofert.
Albert Llussa i Torra
Advocat
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
