dilluns, 2 de novembre de 2009

Això és la guerra, però guanyarem

Tota la setmana que tinc ganes de plorar i no sé si estic trista o de molt mala llet o totes dues coses alhora. Veig una vegada i una altra les imatges del Macià agafant com pot la seva bossa d'escombraries, i el Lluís darrere la porta de l'autocar que no té prou mans perquè li han tret el cinturó i li cauen els pantalons. Mai abans s'havia humiliat tant uns detinguts. Mai. Però els espanyols són així d'estúpids i no saben que la humiliació i l'escarni els posa a cara descoberta: “Hola, som uns fills de puta i venim a acabar amb vosaltres”. Ja ho sabíem, però va bé que ho diguin. Divendres llegeixo la interlocutòria i la ràbia avança la tristesa perquè no té ni cap ni peus. Garzón és un boig amb un ego tan gran que el fa capaç d'escriure bestieses sense cap vergonya, perquè un jutge amb una mica de decència no es posa en evidència amb tanta facilitat. Presumeix de dormir 3 hores cada dia de tant enfeinat com està, però el cert és que a l'Audiència Nacional pràcticament només hi va quan té ganes de desfogar-se, i és així com empresona independentistes, intenta processar Pinochet, Franco o Berlusconi i tanca diaris o il·legalitza partits, i la resta del seu temps el dedica a fer conferències per ensenyar al món que és més valent i poderós que Superman. Baltasar Garzón té unes quantes querelles pendents de resoldre al Tribunal Suprem i tard o d'hora ell també acabarà processat perquè fins i tot Espanya sap triar els soldats que li convenen.

Això és la guerra, però tard o d'hora guanyarem. Ho diu l'Springsteen: We'll keep pushing till it's understood and these Badlands start treating us good. Ni ens cansarem ni perdrem l'esperança. Perquè som els bons i els bons sempre guanyen.

Maria Vila