diumenge, 8 de novembre de 2009

Prenafeta i tu

No sóc amic personal del senyor Prenafeta, tot i que confesso que no em faria res ser-ne. Conec, en canvi, molta gent del seu redol i, a través d’aquesta via, unes quantes històries totalment fiables sobre el personatge. Conec, això sí, el que hom escriu sobre ell. Et conec també a tu, que ets el “ciudatà –aparentment- normal”. Tens massa per costum llegir en diagonal o bé pateixes el que ara se’n diu “dificultat amb la lectura comprensiva”.

Els que me n’han parlat sempre ho fan d’un Prenafeta amb una empenta difícil d’aturar, energètic. De fortes conviccions. Un home de pinyó fix al que no li ha fet mandra donar la volta al món en més d’un sentit. I justament en un temps on encara s’havia de descobrir el Low Cost, l’Inter-rail o el telèfon mòbil. Anys en què viatjar era una autèntica aventura. És un individu molt més vigoritzat que la mitjana nacional. Bastant més.

Després et veig a tu, que t’excites amb tanta facilitat davant la fogonada d’un titular. Amant de l’altermundisme encara per definir, aspirant de funcionari ja sigui a la Caixa, ja sigui en qualsevol administració que et mostri una mica la cuixa. Fill d’un patriotisme social, que encara no saps exactament el que és. Però que et permet viure molt per damunt de les teves possibilitats. Et trobes moltes coses de franc i no se t’ocorre preguntar-te qui pagarà la festa. Molt d’això que avui no té preu, no fa pas tant s’havia de pagar religiosament.

Esperes amb devoció l’arribada del cap de setmana. Unes cerveses, el partidet de futbol, mirar la tele, jeure al sofà. O anar de marxa! Llegir poc o res que no sigui referent a l’avant-matx. (A vegades penso que ets un mort en vida. M’escandalitza la quantitat de temps que en realitat inverteixes ben bé en no res). Ara que han caigut les primeres gotes, ara ha aflorat en tu l’intrèpid caçador de bolets que sembla ser tots portem a dins.

Això sí, fent el vermutillo de seguida ets part i jutge. Implacable. La vena 2.0. et fa crear un grup a Facebook a favor d’engarjolar polítics, corruptes, enaltir la democràcia i proclamar una nova cultura del bla, bla, bla. (Escolta, però t’has vist bé?). Quan t’infles com un paó intentant encolomar discursos moralitzants a un grapat d’olives farcides, a quatre bocins de formatge i al col·lega amb el qual comparteixes taula, està clar que el món espera una altra mena de redempció.

El que més enveja et produeix d’en Prenafeta no són tots els diners que li suposes. Sinó el mite. No suportes el respecte que li professen. Saps la mena de monstres amb els quals li ha tocat lidiar i el temps que fa que no s’arrossega per un sofà. En Prenafeta deixa en evidència els mediocres com tu i els combat. La seva empenta i les seves idees el converteixen avui en un veritable anti-sistema. El “ciutadà normal” com tu per força el tem i el voldria tenir sota control. Com sigui. Per això hi ha tants de zeros a l’esquerra que la hi tenen botada.

I el final serà pràcticament el de sempre. En Prenafeta tornarà a casa, fent rabiar els seus il·lusos enterradors. I el “ciutadà normal”, incapaç de destriar el gra de la palla, incapaç de qüestionar tot aquest procediment tan dubtós amb el qual l’obsequia l’actuació de la justícia a Espanya, serà aleshores el qui quedarà ben tocat. La seva suposada normalitat, vull dir.

Xavier Batalla
http://www.catalunyaoberta.cat/index.php/continguts/view/hayek/2524