dimecres, 4 de novembre de 2009

Baltazar Garzón

Què és fer un pet com una mongeta? Doncs és evident, estimada família; significa que, havent menjat molta llegum, quan tu ho decideixes (encara que sembli mentida), irromps fètidament i escampes tota la merda que puguis arribar a generar des del port de mercaderies del teu cos, és a dir, que de manera anal acabis aplicant-te una lavativa indirecta, però provocada a consciència. Baltazar Garzón és això: un rot abrupte, un alè pestilent. I tota aquesta deriva escatològica s’amaneix amb l’afany, ja no de protagonisme, que també, sinó amb les ganes que tothom balli el teu moviment de malucs: ets la cheerleader del poder judicial espanyol.

Que tanquis corruptes socialistes, tant m’és. Però que engarjolis preventivament i facis passar un linxament mediàtic a dues persones que tenen una edat avançada, no ho trobo gros, no, m’indigna. Perquè en un Estat, com l’espanyol, en què no hi ha l’imperi de la llei sinó tothom, a l’adreçar-se a la justícia, sempre pregunta: quina llei impera aquí?, és un paradís idíl·lic perquè no es pugui concebre mai la presumpció d’innocència. Desconec si en Macià Alavedra i en Lluís Prenafeta han posat mà a la caixa i hagin pogut cometre alguna irregularitat. De nou, ho desconec. Ara bé, si s’han passat de la ratlla, entendré que se’ls hi imputi uns fets delictius. Això no obstant, em treu de polleguera que en siguis conscient de la “medievalització” del poder judicial. M’explico. Has tirat de veta perquè si haguessis aplicat els protocols de detenció no hauríem vist homes amb cabells blancs sortint d’un furgó mig estabornits –perquè per rebre audiència, encara s’ha d’anar a Madrid (una altra prova de la submissió nacional que ens obsequien els espanyols)– i que siguin ells qui agafin les seves pertinences com aquell que porta un plat i una cullera i se’n va a omplir-lo, fent cua. T’encanta que les acusacions siguin ja imputacions abans d’hora. No cous carn d’olla, animes a treure la pell als xais perquè, en públic, tothom participi del linxament: en faci carnassa.

Perquè la injustícia és una mare suficientment estèril: sempre produeix fills dignes d’ella. Perquè una injustícia a l’individu és una amenaça feta a tota la societat. Perquè l’obra mestre de la injustícia és semblar just sense ser-ho. Perquè, com deia Václav Havel, la primera petita mentida que es diu en nom de la Veritat, la primera petita injustícia que es comet en nom de la Justícia, la primera minúscula immoralitat en nom de la Moral, sempre significaran el segur camí del fi.

Maiol Sanaüja
www.maiol.cat
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/149459

1 comentari:

Rosa ha dit...

El cas d’en Lluís Prenafeta i d’en Macià Alavedra ha començat carregant-se un dels principis bàsics que ha de contemplar una societat democràtica. A tothom se li ha de reconèixer el dret a la presumpció d’innocència fins que no es demostri el contrari però, a la pràctica amb les imatges, s’han trepitjat tots els drets i tots els principis.

L’agonia de la incomunicació, les condicions del lloc on van estar retinguts a Sant Andreu de la Barca, el trasllat en furgó a Madrid, tot anava encaminat no únicament a desgastar-los físicament sinó a minar la seva moral i a arribar en les pitjors condicions a l’Audiència.

L’exposició pública, des del primer moment, d’aquestes persones sortint escortades per la Guàrdia Civil ha estat una exhibició que tenia un únic i clar objectiu: que es fes un judici paral•lel i populista amb una conseqüència que no podia ser altra que la de culpabilitat. Precisament han aconseguit l’objectiu contrari i és el de solidaritat per la situació, pel tracte tan diferent i per les imatges tan colpidores.

Una persona gran que, portant una vida normal, de cop i volta es trobi en aquesta situació i hagi hagut de suportar tota mena de vexacions i escarnis, difícilment tornarà a ser la mateixa. Malgrat tot cal confiar en la justícia, desitjar que s’acabi ben aviat aquest malson i que mai més es doni, per a ningú, aquesta situació de total indefensió.

Rosa B. Bellmunt