DESERT D’AMICS, DE BÉNS E DE SENYOR

És el primer vers d’un dels poemes més grans de la literatura, del cavaller Jordi de Sant Jordi (s.XV).

Vaig recitant aquests versos una vegada i una altra aquests dies pensant amb els meus amics Lluís Prenafeta i Macià Alavedra a qui demano que en cap moment de la seva existència suspenguin ni que sigui un segon l’afecte i consideració que m’han demostrat. Jo procuraré fer-me’n mereixedora.

No cal tenir diners per estar proper a en Lluís i en Macià (jo no en tinc) ni venir de cap família especial (que tampoc és el cas) no és necessari circumscriure’s en l’àmbit dels negocis (sóc una treballadora a sou); la proximitat, l’empatia envers aquests dos grans personatges va lligada més a qüestions humanistes com a disciplina general, i de catalanisme i llibertat més concretament. Però el cas és que els estimo. Sense en Prenafeta avui no tindríem TV3 ni Catalunya Ràdio, sense en Macià no existiria Port Aventura. Això és un exemple només, però són coses reals, palpables, útils, que han contribuït decisivament a que Catalunya hagi progressat com ho ha fet en els darrers 25 anys. Algú creu que això s’hagués fet sense el concurs d’inversors d’aquí i de fora? Algú posa en dubte que per anar a buscar diners cal tenir habilitat i un pla de negoci convincent i competitiu?

Per a tots aquells que estarien joiosos de veure’ns en un parc temàtic amb barretina i tocant la tenora com una resta folklòrica que ha sobreviscut en l’España moderna de “la roja”, els objectius assolits per aquests dos senyors són letals.

El que representen és un míssil contra aquesta estupidesa de l’España plural, que només té de plural el convertir els territoris històrics en altres Españas, Españas de segona, perifèriques, peripatètiques, perilloses, que no són perínclites com l’España que mana els destins de les seves colònies des de Madrid.

Continua el vers del cavaller Sant Jordi me trob del tot en mal poder sotmès/ no vei algú que de mi s’haja cura.I jo voldria fer-vos arribar que sí, que a Catalunya estem indignats pel tracte absolutament humiliant i vexatori al que heu estat sotmesos, que només un país sotmès i acabat permet aquestes coses i vosaltres, amb totes les iniciatives que heu dut a terme des que esteu al món privat ja fa molts anys, justament ens heu transmès això convidant pensadors, economistes, filòsofs, escriptors de tota ideologia i origen, heu creat un espai de debat on mostrar-nos que només el coneixement, la voluntat i l’esperit crític fa grans els homes i fa possibles els seus somnis.

Crec fermament en vosaltres perquè us conec, perquè no hi ha cap sentència que provi res, perquè llegit i consultat amb experts l’aute en què se us acusa, confós i contradictori, no hi ha motiu que justifiqui la ignomínia a la que heu estat sotmesos ni tampoc la presó. I som molts que creiem això, que ens sentim descoratjats per vosaltres, però abatuts també per la poca qualitat democràtica en la que vivim que permet que us tractin com a terroristes.

Acabo amb el gran poeta: fortuna vei que ha mostrat son poder/ sus me volent que en tal punt vengut sia/ però no em cur pus hai fet mon deber/ ab tots los bons qui em son en companyia.

Dels governs de Jordi Pujol (amb llums i ombres) només se’n pot concloure que amb alguns “homenots” com vosaltres Lluís i Macià, vau tornar la dignitat a persones que ni tan sols sabien que l’havien perduda. I això és la Catalunya moderna.

Natàlia Molero
http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2009/11/desert_d_rsquo_amics_de_bEns_e_de_senyor_43853.php