dimecres, 4 de novembre de 2009

Això ja és la guerra

Dues hores després de les detencions del cas Pretòria el PSC ja tenia la web actualitzada; eren les sis de la tarda i a CDC no s’acaben de creure què havia passat. També poc després surt un Zaragoza cínicament ponderat, amb la lliçó ben apamada, i un Felip Puig divagant, insegur i encara impactat. Alguns no entenem perquè ens costa tant reaccionar, als de casa. Ni perquè no agilitzem l’estructura del partit ni comencem a parlar clar. Però suposo que deu ser més fàcil mossegar quan tens un Estat darrera que t’orquestra la jugada per assegurar-se la poltrona els propers quatre anys. Suposo que deu ser més fàcil reaccionar si en comptes d’un partit tens una màquina de fer vots disposada a amputar qui més convingui per buscar pretextos i devorar contrincants.

Montilla va llegir un telegrama sense acceptar preguntes del públic mentre reclamava confiança en les institucions polítiques i amb la justícia estatal. De quina confiança ens parla si no ens deixen preguntar? De quin Estat? Mas va sortir explicant que, tot i que el Lluís i el Macià fa anys que no ocupen cap càrrec a CDC, eren amics personals. Evidentment, que són amics personals. Si has de muntar un país amb una sabata i una espardenya bé t’acabes sentint part del mateix ball. Després d’això, al PSC li va faltar temps per penjar un vídeo a la web on es recollien totes les fotografies del Mas i del Macià inventades i per inventar, acompanyades de la música més tètrica. Llegint els diaris d’aquests dies, sembla que el Lluís ja no es digui Lluís Prenafeta, sinó Lluís-corrupte-mà-dreta-del-Pujol-l’antic-Mas.

Jo, del Lluís, l’únic que en sé, és la confiança que m’ha mostrat sempre. A mi i a d’altres joves que treballem de valent perquè creiem en aquest país i volem que els nostres fills el vegin plenament sobirà. Recordo el dia que el vaig conèixer: no parava de parlar-me de dos eixos, del liberalisme i del catalanisme. Jo vaig dir que això del liberalisme no ho veia massa clar: que em semblava una mica hipòcrita bramar massa llibertats en un país d’irresponsables. Amb el catalanisme, però, i en això sí que ens vam entendre, no s’hi val dubtar. Perquè no és només una cosa dels que hi som ara, sinó dels que hi van ser, i dels que hi seran.

Aquesta setmana han parlant clar: això ja és una guerra oberta, no vull ni imaginar-me què haurem d’aguantar la resta de l’any. Faran joc brut perquè perdem les alcaldies, la Generalitat; perquè de ‘la desafecció de la política’, que diuen alguns, se’n beneficiïn uns quants. Crec que parlo en nom de molts si dic que en començo a estar cansada. Però cansada de sentir-me racista quan parlo de “socialistes”, de donar classes de català a quatre immigrants i d’haver d’aplaudir un president que aprèn distingir les sordes de les sonores fent-nos un favor perquè, per llei, no està obligat a parlar amb dignitat la llengua de la nació que representa. Cansada de fer de trista i absurda ambaixadora nacional amb les poques facilitats que tenim per explicar-nos i per recuperar la història maltractada dels catalans. Ho explica molt ben l’Enric en un article: si això és una batalla, fa temps que sé qui són els meus. Els que han treballat per fer reviure Catalunya després del genocidi perpetrat.

Anna Punsoda
http://www.elmati.cat/articles/noticia.php?id=733