dilluns, 2 de novembre de 2009

Justícia, mitjans, Convergència i la nova Inquisició

Aquest dies assistim a uns episodis presidits per l’assot de la justícia. Els casos “Millet” i “Pretòria” han estat d’una atenció mediàtica absoluta. S’ha destapat la caixa dels trons i de seguida ha arribat, també, un estat d’opinió bastant generalitzat que posa en dubte moltes coses. Els mateixos fonaments dels sistema, diria jo. I és precisament això el que ha passat prou desapercebut.

Convido a dinar quatre amics. Tres són advocats, l’altre és periodista, politòloga i experta en comunicació política. El més tonto, de llarg, sóc jo. Per això compenso la meva limitació posant la taula. Disseccionem el que està passant aquests dies, amb l’operació Pretroria. S’ha de dir que hi ha un magnífic equilibri entre convergents i unioneros en aquesta conversa. (Trobo a faltar la versió socialista, que consti. Sens dubte serà la que pesarà a les totes. Aquesta història és una trama fonamentalment metropolitana i socialista).

La primera conclusió a la qual arriben els “experts” és que en Garzon no té competència, des de l’Audiència Nacional, per gestionar un cas com el present. Això que ara televisivament es presenta com un tot, s’haurà de trossejar i trametre als òrgans que pertoqui cadascun dels bocinets de les presumptes irregularitats. D’aquí, podria sortir, per exemple, que l’alcalde de Santa Coloma i en Prenafeta i Alavedra no tinguin cap relació. Que no s’hagin vist en la vida. Del que es desprèn de la lectura de la garzona interlocutòria (“auto”, que diuen per la tele 3) és que l’associació de malfactors que sembla veure el jutge s’aguanta massa en pinces.

La segona conclusió és que fa riure la naturalesa delictiva que hom vol imputar al paper d’intermediari. És part important del caldo gros en l’afer pretorià. Ara, si en Prenafeta o n’Alavedra se’ls condemna per mor d’això, hores d’ara els APIde Catalunya ja deuen tenir principi de suor freda.

Tercer tema estrella és el tractament informatiu que hom dona a l’afer, sobre tot els mitjans públics catalans. Catalunya Ràdio fa una feina especialment verinosa a l’hora de tocar el tema. Casualment sempre obre la notícia tenint els dos ex alts càrrecs de’n Pujol en primera línia i insistint en la condició convergent dels implicats. L’experta en comunicació ens fa notar determinades seqüències, que segons ella, en absolut són fruit de la casualitat o la bona fe. I TV3 no li queda tant lluny quan tracta de proporcionar la informació “veraç”.

Quarta conclusió, el tema que per a mi és la mare de tots els temes: el circ mediàtic. Tots els implicats són exposats de forma molt indigna al linxament públic. Els inquisidors d’estar per casa surten com bolets per arreu. Catalunya està més a prop de Burundi que de cap símptoma de segle XXI. Per arreu ja han sentenciat aquesta gent. Aquesta reacció “popular” és un indicador de la inconsistència en la que ara mateix es mou la societat catalana. (Ja no tracto de l’espanyola, que és un cas perdut i que m’interessa ben poc). Què passarà si finalment els nou implicats surten lliures de pecat? Cal no posar el carro davant dels bous si no es vol fer un ridícul espantós. I cal no ser un perfecte fill de puta per anar sentenciant la gent per les cantonades, tal i com feien els fills de puta que van inventar la Santa Inquisició.

Hi ha un moment de silenci a la taula. L’aprofita l’amic d’Unió. Amb un posat seriós, arrenca: recordeu el Cas Treball? Un dia era dinant a casa i escolto via televisió que el meu nom surt allí dins embolicat. De seguida vaig cercar ajut. Aleshores encara no havia acabat la carrera. El cert és que em vaig acollonir molt. (Tu diràs!) La persona que finalment va decidir representar-me va començar la cerca dels papers oficials a qui instruïa la causa. No hi va haver manera de tenir-los. A-co-llo-nant. Aquest personatge em va dir que tenia un amic periodista. Hi va parlar i l’endemà ja teníem la paperassa. Això em va permetre anar directe al jutge i poder desvincular-me de seguida de tota la història. Us imagineu la situació? Jo que estic implicat… ep! presumpte implicat, no fotem!, me n’assabento per la TV! Acollonant!

Algun dia s’hauria de parlar a fons de la relació obscena que hi ha entre determinades fiscalies i determinats mitjans. Quan la informació que està sota secret de sumari surt a la llum pública vol dir que hi ha una forma òbvia de corruptela, a més d’il·legalitat flagrant. Quina és la mà que filtra? Quina és la mà que recull la filtració? Qui posa d’acord una mà amb l’altra? A quant és paga el quilo de filtració? Quina mena de factura fan els mitjans en concepte de “filtració per secret de sumari”? Perquè aquest tipus d’actuació encara no ha provocat cap empresonament o un linxament mediàtic? Un país que no ofereix garanties jurídiques als seus habitants és un país sotmès.

Jo per aquí veig una veta que sens dubte Reagrupament hauria d’abanderar. Quan parla de fer propostes de renovació democràtica i política no pot oblidar el paper dels mitjans i dels administradors de justícia. És bastant més prioritari que proposar la llibertat de vot, per exemple. No hi haurà mai l’esperada regeneració del sistema si la justícia i els mitjans no actuen escrupolosament dins la legalitat, a més de no fer-ho amb lleialtat. Ho deixo aquí per si hi volen meditar. Jo de moment, com que estic emprenyat amb el que he vist aquest dies, que no és més que un insult a la intel·ligència –com a mínim, la meva-, penso actuar de forma reactiva. Vull donar el meu suport a Prenafeta i Alavedra, ara que Convergència ha tingut el mal gust de cedir al clam popular i deixar la seva sort als gossos. Aquesta amoralitat no l’acceptaré, vingui d’on vingui. Potser sí que comença a ser bona hora de fer net a fons.

Dessmond http://dessmond.blogspot.com/
Publicat al Bloc Gran del Sobiranisme