divendres, 6 de novembre del 2009

Prenafeta, Alavedra, Ségolène

L’expresident de la República Francesa Jacques Chirac és a punt de comparèixer davant els tribunals per assumptes relacionats amb la malversació de cabals públics. L’excandidata socialista a l’Elisi -i, per tant, acarnissada rival de l’UMP de l’imputat-, Ségolène Royal, preguntada per la qüestió, ha manifestat que Chirac tindrà les seves coses però ha fet molt pel país i caldria deixar-lo tranquil. Una resposta exacta que es correspon a allò que en diem grandesa; una cosa que nosaltres hem demostrat no tenir. I així hem tractat a Macià Alavedra i Lluís Prenafeta.

Perquè digueu-me: qui pot negar la magnitud d’aquests dos personatges?. És massa fàcil fer el símil futbolístic, però és que s’escau. I és que no em puc treure del cap -com s’explica, i no precisament des d’un punt de vista de complicitat, en alguns llibres d’escriptors de tarannà espanyol-, ja no el dribling típic de Messi, sinó la ‘cua de vaca’ tipificada de Romário a Alkorta, quan recordo que Lluís Prenafeta va aconseguir que el president Pujol i el president Bush (el que no tenia la W., però pel cas és igual) es veiessin cara a cara. Un estat contra l’altre que vol ser-ho, i deixant amb un pam de nas a qui vol impedir la segona circumstància, i que tenia cara d’ambaixador espanyol de l’època. Més difícil ho va tenir amb Joan Pau II, però el resultat, encara que més justet, també va ser bo: a desgrat de no poder utilitzar la bandera catalana, també va aconseguir que el President Pujol no hagués de lluir l’espanyola. Cosa que, per cert, no tocava. N’Alavedra potser ho tenia més difícil per destacar... Però la seva feina menys espectacular també va ser enormement efectiva pel país des de les conselleries de Governació, Indústria i Energia, i Economia i Finances. Brillantor en tots els papers de l’auca política catalana.

Però, a més, he d’aclarir que estic ben convençut de la innocència de Lluís Prenafeta i també de la de Macià Alavedra dels càrrecs que se’ls imputen. Al cap i a la fi, qui els acusa? Un jutge -i quin jutge!- del nostre (vaja!, no: seu, espanyol) insuficient sistema judicial, que se l’ha hagut d’embeinar manta vegades -veiem, per exemple, el ridícul internacional que va fer l’any 1992 en voler detenir independentistes catalans només pel fet de ser-ho. Sense que haguessin comés cap delicte que la seva opinió- i al qual ja se li ha discutit la interlocutòria pel que fa aquest cas.

Ara, dit tot això, anem al centre de la qüestió. Anem al límit. Partim de la hipotètica base de que la trama de negocis de l’anomenada ‘Operació Pretòria’ és absolutament delictiva. Com, per cert, es fa en la majoria de notícies i comentaris referits al tema, en la majoria dels mitjans: algú s’ha fixat que, quan ja s’ha predisposat al receptor en contra, gairebé al final del missatge és on es recorda el tema de la presumpció d’innocència? Analitzeu el què s’ha escrit! Però seguim burxant. Per què hem hagut de llegir que els imputats van dormir a terra amb matalassos, que la primera nit van menjar un entrepà de pernil amb un got d’aigua, o ja coneixem tots les dimensions de les seves cel·les a Soto del Real?. Ben fàcil: aquestes són informacions irrellevants però intencionadament efectives perquè hom sap que el que agraeix el gruix de l’opinió pública no és que es condemni per corrupció sinó que es condemni per riquesa. I així, per exemple, encara no s’ha acabat de difondre la notícia, ja tenim uns quants colomencs dient-li ‘xoriço’ al seu alcalde enduts pel populisme i sense haver fet la més mínima reflexió -No cal dir, a més, que Bartomeu Muñoz no pot tenir el mateix historial que les dues persones abans esmentades, ni que sigui per edat, però que mereix la mateixa presumpció d’innocència. A banda que em fa l’efecte que els seus plans per Santa Coloma eren excel·lents-. I és que el pecat no és ser corrupte; és ser ric. Enveja, al cap i a la fi.

Encara més. D’entre tots els que critiquen, qui no ha cobrat alguna vegada en negre?. Qui no fa, si pot, trampes a Hisenda?. Diran que no es pot comparar les quantitats en joc. Però no estem parlant de quantitat; parlem de qualitat. I en aquest pla, el greuge és idèntic.

En definitiva: es diu que la suposada corrupció causa desafecció amb la política. No ens hauríem de plantejar que en realitat, i generalitzant, no preocupa la hipotètica corrupció sinó el fet de no poder-ne haver estat partícip... Com una via per a ser ric? Jo ho tinc clar.

Pau Valero i Riera
http://blogs.e-noticies.com/pau-valero/prenafeta_alavedra_segolene.html